1 Dalat - 2 Hoi An - 1 Hue

Bones de nou estimats seguidors. Suposo que haureu notat l`abscencia de publicacions durant uns quans dies. Han sigut uns dies intensos, esgotadors, en els quals hem fet prop de 1000 km amb bus.

L`ultima entrada es va quedar en el primer dia a Dalat. El segon fora forsa productiu. Una visita a les cascades de l`Elefant i a la pagoda dels monges budistes que es troba just al costat. Es troba a uns 30 km de la ciutat de Dalat. 

Da Lat es una ciutat d`uns 1600 m d`altitud que destaca pel seu clima mes mediterrani, amb temperatures mes agradables. Vaja... amb menys humitat. Molts vietnamites aprofiten a vegades per fer visites. Realment ho varem agrair. Uns dies sense suar. Uns dies on el nostre cos no necessitava 2 dutxes diaries per mantenirse hidratat. Aixi doncs, varem visitar aquests dos llocs amb l`ajuda del cambrer i un altre treballador de l`hotel. Dir cambrer suposo que es especificiar massa la seva feina... ja que tant te`l pots trobar a la cuina, com netejant les habitacions o atenent als turistes.

Destacar tambe la bona atencio que varem rebre a l`hotel... de preu similar al de Ho Chi Minh. A mes a mes incorporava un yacuzzi i una sauna (ja ho vaig esmentar en el post anterior).

L`acces a Da Lat es forsa complicat degut a la seva altura... aixi el tragecte fins a Da Lat i per sortir de Da Lat es fa forsa pesat.

Aixi doncs, el diumenge a les 12:30 varem agafar un autobus cap a Nha Trang, lloc on passariem dues horetes per despres agafar el bus que ens portaria fins al centre del Vietnam, concretament a Hoi An. Comentar breument que Nha Tran es una ciutat que basicament destaca pel seu turisme massiu rus. Fins i tot pots trobar-te amb cartes de restaurants escrites en rus, abans que no en angles. Lo que els alemanys a Mallorca, pero encara mes intens. Des del nostre punt de vista la ciutat no te cpa en cant, tret de la platja que es forsa maca, tot i que bastan massificada.

Aixi doncs, passades les 2h d`espera vam agafar el bus que ens portara fins a Hoi An. Un trajecte llarg, que duraria un total de 12 hores. El bus doncs, era un Sleeping Bus. Vam passar la nit en ell, ja amb seient personal i adjudicat, per arribar finalment a les 6 del mati a Hoi An. 

Que dir de Hoi An, ciutat costera, rodejada per un riu. Sembla que al Vietnam si no tens un riu , el mateix mar o un llac proxi no pots ser una ciutat. En fi... Hoi An, segons el meu punt de vista (compartit pels dos), es la ciutat mes bonica del Vietnam. Ciutat d`uns 130 mil habitants, esta molt ben conservada i cuidada. La zona antiga te horaris on es tanca cara al transit, de manera que es possible caminar-hi tranquilament. Famosa pels seus sastres i modistes, destaca per l`oferta de roba que s`hi pot trobar. Trajes a mesura, sabates de vestir etc. Un Milano asiatic. Amb forsa catxe i preus bastant elevats. Tot i aixi, sempre mes assequibles que a Occident. El clima es molt calid. Per la nit els fanals i les llums dels restaurant es combinen per, junt amb el riu, crear una atmosfera insuperable. Cal dir que hem coincidit amb lluna plena, fen encara mes autentica l`experiencia.

Destacar que a Hoi An vam optar per alquilar dues motos per dos dies per poder visitar les rodalies de les ciutats, molt recomenades sens dubte. Dos scoopies de 50 automatiques, que per uns 10 dolars ens han permes recorrer prop de 150 km. 

Les montanyes de marbre, amb els seus temples budistes dins de coves impressionants; les restes de My Son, uns temples Cham a uns 55 km de la ciutat. Cal dir que My Son te algunes parts que es troben afectades per la Guerra del Vietnam, pel que hi han sectors forsa deteriorats. 

Dir que el viatges a My Son el varem fer ahir (dimarts) pel mati junt amb una parella de catalans amb els que hem vam coincidir a l`hotel de Hoi An. La Lis i en Carles, realment molt simpatics i amb els que hem fet forsa pinya aquests dies. Junts doncs, ens la vam picar i vam aconseguir arribar als temples Cham de My Son. Belleses arquitectoniques amb prop de 1200 anys d`antiguitat envoltades de naturalesa ( per sort re de sangoneres). 

Comentar que a l`hotel de Hoi An vam poder refrescar-nos amb la piscina que te a l`interior. Plenament recomenable amb preus des dels 22$ (habitacio doble): Thanh Van Hotel.

Remarcar l`encant i la magia de Hoi An, una ciutat bella de per se, amb un menjar forsa caracteristic de la ciutat (que, per cert, esta delicios).

Despres d`inflar-nos en el bufet de l`esmorzar a l`hotel per encarar el dia amb forsa ens despedim de la Lis i en Carles per fer via cap a Hue, la seguent parada del viatge. Dimecres al mati agafem l`enessim Sleeping Bus, 4h de bus i a les 12 ja erem a Hue. Ens dirigim a l`hotel by foot, despres de declinar multiples ofertes de "motorbike", "taxi" etc. El nom de l`hotel no te desperdici: Google Hotel. Logicament Google (empresa) no deu tenir ni idea de l`existencia de l`hotel. Un hotel que tambe es agencia de viatges, restaurant, pub, massatges, peluqueria etc. Tot es possible a l`hotel. Decorat amb detalls nadalencs, quadres diverssos, estrelles jueves i una musica tutti frutti crea una atmosfera un tant cutre. Tot i aixo, per 18 $ tenim habitacio (espaiosa), esmorzar i free beer de 5 a 10 pm. Que mas se puede pedir?

En fi, adivinar a qui ens hem trobat de nou a l`entrada de "l`hotel"... En Carles i la Lis! Ens hem saludat, em petat l`enessima xerrada (intercanviant vivences i consells) per finalment instalar- nos a l`hotel.

Per la tarda hem optat per tornar a alquilar dues motos per uns 3 euros per cap, per visitar les rodalies de la ciutat (precioses) i la Thinh Mu Pagoda, d`on era originari el monje Thich Quang Duc, que es va immular al 1963 a Saigon en protesta en contra les politiques de govern del president Ngo Dinh Diem (president suposadament democrata de Vietnam del Sur). Anys a posteriori, aquest mateix president fora afusellat per part del seu propi exercit. Molt estimat no era... ja que les seves politiques s`assemblaven mes a una dictadura que a altre cosa.

Pagoda preciosa, amb unes rodalies impressionants.

Mes tard hem obtat per visitar les rodalies del riu perfum, on hem intercanviat algunes paraules amb uns pagesos per fer una volteta per les seves terres, junt amb les libel.lules i les vaquetes que es nutrien de la gespa que creix a les bores del riu.

Esmentar que ja som autentics profesionals de les dos rodes. Ni semafors, ni osties. Tot es cosa de conduir a una velocitat moderada.

Hem fet via cap a l`hotel, aprofita la Happy Hour amb alguna que altre cerveseta i ara ja finiquitant el dia.

Ens queda un dia a Hue, per arribar al divendres a la capital del Pais altre cop i rebentar els carrers del barri antic.

Saluts companys, ens veiem en breus.

 Vistes des de la pagoda anexa a les Cascades e l`Elefant

 Breu estada a la platja de Nha Trang

 Pont al centre de Hoi An

 Cao Lao, plat tipic de Hoi An. Uns noodles forsa gruixots amb moltes herbes i fulles aromatiques.

 Escultura d`un Buda a una de les coves de les Montanyes de Marbre

 Aprofitant la gasolina de les motos, perdent-nos pels camps de les rodalies de Hoi An

 Jacimentde My Son, a uns 55 km de Hoi An.

 Selfie a mitj trajecte My Son - Hoi An

Carres de Hoi An de nit

 Thinh Mu Pagoda, a Hue

 Perduts pels camps de les rodalies de Hue, a la bora del riu Perfum.

Nam Cat Tien - Da Lat

Bones de nou fidels seguidors. Gracies pel feedback del post anterior.

L`aventura continua! Deixada la capital de l`antic Vietnam del sur, el nostre seguent desti era el Cat Tien Park, una reserva natural (reconeguda per la UNESCO) a meitat del cami entre Ho Chi Minh i Da Lat. Per tal d`accedir-hi varem comprar un tiquet de bus. Caram quan vam veure el bus! El millor en el que hem pujat fins ara vaja. El dia comensava prou be, un bus amb uns 8 passatgers (d`un total de 45). Cal dir que era un Sleeping Bus! Es a dir, com els que ja hem agafat fins ara. No obstant en aquest l`atencio ha sigut de 10. Ens han repartit aigues a cadascun i, el que es mes, la nostra zona intima no a menguat. Feia sol a fora, els paissatges eren de selva autentica. Ens hem allunyat rapidament del bullici de la ciutat; Ho Chi Minh, al contrari que a Hanoi, apenes te rodalies. Al sortir de la ciutat ens hem trobat rodejats d`autentics camps de jungles... palmeres, rius, llacs. Una delicia.

El bus tenia direccio Da Lat, tot i que la nostra parada ( oa ixo ens havien dit) era bastant abans. No recordo el nom... Vaja recordo el nom de Bao Lao, pero crec que Bao Lao distava forsa del lloc on ens varen deixar. En resumides contes, ens van deixar en mitj dun poble de pas... a saber a on del mapa del pais. Dos catalans, dues motxilles. Tot i aixo, la cosa es bastant facil de solucionar. Els locals enseguida venen a oferir-te transport en "xe om" (motorbike). Aixi doncs pactem amb dos locals per a que ens portin al parc de Cat Tien amb dues motos. El preu ens surt per uns 11 euros els dos junts. No es que sigui una ganga.... pero no esta gens malament! El viatge des d`on ens ha deixat el autobus fins al parc dura aproximadament uns 20 minuts. Cal dir que les motos eren uns cyclos que apenes superaven els 60 km/h... vaja re que em resulti extrany.

Els dos motoristes ens han intentat enredar en repetides ocasions per tal de que anessim a un hotel proxim al parc. No obstant els hi hem anat dient en repetides vegades que no... que voliem anar a la cua vao (entrada) del Nam (parc) Cat Tien. Ells a la seva bola, ens han deixat alla al hotel. Hem saludat a la recepcionista, que embalada ha sortit per atrapar-nos i li hem dit que no estavem interessats.  Segurament els motoristes rebrien una comissio per part de la del hotel si conseguien enredar a dos guiris. Total, hem fotut el camp, i cap al parc.

Eren les 12 del mitj dia quan hem arribat al parc, vaja a la entrada. Bueno mes que la entrada diriem que era la entrada a la entrada, ja que per accedir al parc necessitavem creuar primer un riuet que l`envolta. Tan sols arribar hem comprat el bitllet cap a Da Lat pel dia seguent i el tiquet del barquet que ens portava i retornava del parc. La nostra intencio inicial era passar tan sols una tarda al parc, pero degut a l`horari del bus que sortia cap a Da Lat ens hem vist forsats a fer nit al parc. Cal dir que fins al moment re ens feia pensar que allo estava reconegut per la UNESCO. Una recepcio un tant deixada, casetes de fusta dels que, segurament, treballen i viuen alla, que ens oferien bananes i de mes. Sit here, sit here. El lloc mancava de serietat vaja. Tot en aquest pais manca una mica de serietat realment... no es la primera cosa que ens trobem poc seria.

A l`arribar a la illeta del parc ha sorgit una nova pregunta. Aixo es un parc o un poble abandonat? Hi veiem un carreto petit amb casetes a banda i banda, un mapa i silenci absolut (tret dels animals). Cap persona. Solitari total. Hem trobat aposento dins del parc per uns 10 euros entre els dos. Una habitacio minimament digna, amb bany compartit. Amb algun que altre insecte inclos en el pack tambe.

Total, ens hem deixat d`histories i cap a la selva... lo que realment valia la pena. Vegetacio, plantes, arbres, lianes i sobretot allo que dona vida: O2. Ens hem endinsat per un caminet (marcat amb creuetes a les pedres) que atravessava la malesa i els arbres de la selva. Hem pogut veure arbres milenaris, amb arrels inmenses que imposaven respecte. Tambe hem trobat papers i envoltoris de menjar tirats pel mitj. Cal dir que els vietnamitas i molts guiris en general son un autentics guarros, pocassoltes i ignorants. Tant a Ha Long Bay, Sa Pa (en menys mesura), com a moltes altres ciutats ens estem trobant amb bastanta basura. GUARROS!

En fi, la visita perfecte, ens ha plogut i tot... fet que fins i tot ha accentuat la bellesa del lloc. No obstant, al final ens ha vist obligats a correr per sortir de dins de la selva i buscar resguard en una mena de cabanyeta que es trobava dins d`un dels hotelets del parc (amb bastant mes de cache que el nostre humi dormitori).

Ui, em pica el coll - vaig pensar. Doncs rascat - vaig autocontestar-me. Em rasco, i noto que tinc algo llafiscos al darrera... Ho arranco i no li donc mes importancia. Al segon cop que hem passa, m`ho prenc una mica mes en serio i decideixo mirar-ho. Que be! Sanguineres!!! A saber d`on coll han sortit pensava. Hem trec la samarreta... sorpresa! En tenia un bon grapat per la panxa i l`esquena. Totes elles xuclan la meva sang i apoderant-se de la poca energia que em quedava. Alguna petitona, d`altes inflades com les salxixetes petites de frankfurt (a base de la meva sang). Me les trec. Em trec el pantalo per controlar les parts baixes... Efectivament tambe hi havien visitants per les terres baixes... i de ben fornits! Sabates fora, mitjons fora, calsotets fora! Incis: encara diluviava. Decidim traslladar-nos d`aquella cabanyeta, ja que sospitavem que era un bon niu de sanguineres. Aixi doncs anem corrents cap a l`entrada del hotel que abans he comentat. Un en calsotets i l`alte sense samarreta... La recepcionista suposo que ha interpretat que veniem de practicar marranades. Marranes les sanguineres, robant-me els meus globuls vermells. Unes 12 picadures he pogut contar a posteriori. Vaig somiar amb elles.

Tornem al dormitori, parlamantem una estona i a dormir... dema ens espera un dia llarg, en el qual hem de saber arribar a Da Lat.

Comentar finalment, que el parc sembla com molt deixat, abandonat. Sembla que tingues els seus temps de gloria en el passat i actualment estigui amb la ressaca d`aquells gloriosos temps. Els treballadors no se`ls veu gaire animats (com si passa en altres indrets). Sera que son funcionaris i cobren una miseria? O que cobren un preu fixe i no els i agrada la seva feina? Je ne sais pas. Que la UNESCO s`ho miri...

A les 5 am en peu, barco cap a l`altre banda i bus cap a Da Lat. Quin bus! Autentic. Un minibus amb capacitat per 12 passatgers (rollo minibus cabrera). Hem comensat sols en el bus, al darrera de tot. Hem acabat rodejats de caixes de roba, pots de pintura, verdures i verdures i molts vietnamites. Suposo que era una mena de bus-transportista-de-coses-diverses, que feia stops en llocs insolits recullint a gent molt diversa.

Finalment hem arribat a Da Lat. Ens ha deixat a l`entrada, aixi donava opcio als Xe Om a que ens portessin fins al centre. Apala que no ens han vist ni re a l`arribar. Han vingut com 4 conductors de moto a la vegada a oferir els seus serveis. Hem desistit i hem anat a pota. By foot! We like walking (els hi deiem). Es tot com una cadena... Veuen al guiri com una esponja a exprimir. El de l`agencia t`exprimeix venen-te el tiquet de bus, el del bus deu rebre comissio de la de l`agencia i et deixa en un lloc per a que pillin el relevo els moteros i t`acabin d`extreure el poc suc que et queda.

Check in a l`hotel (Dreams Hotel) i fent el dia per aqui sense gaire a explicar. La gent aqui a l`hotel molt simpatica. I tenim un yacuzzi i sauna a la terrassa d`adalt (que hem estrenat avui juas juas).

En fi, dema sera un altre dia.

Per cert, no poso ni accents ni C trencada... ja que escric des d`un ordinador vietnamita.

Petons

 A fores de Ho Chi Minh

Viatge amb moto fins al parc de Cat Tien

 Un dels arbres milenaris

 Endinsant-nos

 El parc de Cat Tien

 Riu que bordeja el parc

 Una de les mossegades de las sanguineres

 Temple a Da Lat

Temple a Da Lat

Ho Chi Minh

Doncs com diu el titol, ara mateix ens trobem a Ho Chi Minh... L'antiga Saigon, capital del ja desaperagut Vietnam del Sur.

Primeres impressions? Molt més occidentalitzada.

Annem per passos. Eren les 7 del matí i ens trobàvem dormint en unes amaques al pis de Hanoi, just quan sona l'alarma... És hora de deixar la ciutat i fer via cap l'aeroport... A uns 45 km de la nostra ubicació. Com hi podíem anar? Taxi? Massa mainstream, el que fan tots els guiris i on et claven uns 30 dollars... Bus de Vietnam Airlines? Factible... Un shuttle bus cap a l'aeroport per pox més de 3$ per persona. No obstant, decidim fer us del transport public, pel que acabem pagant poc més de 50 cèntims... Això si, el trajecte força llarg/incòmode.

Arribem a l'aeroport i fem el check in amb 3.30h d'antelació... Tot bé! Duiem tota la documentació! Tutti en ordre... Així doncs facturem motxilles i fem estona fins que embarquem.

Eren les 4 pm quan conseguíem sortir de l'aeroport de Ho Chi Minh, perduts i sense bateria al mòbil. Sabíem que per anar al centre el bus 152 era la nostra opció més fiable. El trobem ràpidament i cap al centre que anem.

Cal dir que a diferència que a Hanoi, l'aeroport de Saigon està a uns 7km del centre... Vaja, que està a la mateixa city. Es veu que la ciutat ha crescut sense control. De fet es força més gran que la capital, Hanoi.

Finalment arribem al centre i baixem a l'estació de busos. La nostra zona es coneix pel nom de "Pham Ngu Lao". Aixi doncs, toca agafar la carretera de Pham Ngu Lao (el mateix nom que el districte) i mirar de trobar algun lloc minimament fiable per passar-hi dues nits. Per mirar de trobar-lo donem un vot de confiansa a la guia de Lonely Planet (com ja portem fent uns quants cops). Observem que en aquest carrer hi han moltes oficines d`agencies de viatges, cosa que ens facilitara la feina que mes tard comentare. Aixi doncs, finalment arribem a una pensio, "Giang & Son". Senzillament brillant! Ens reben amb un bon angles, amb molta simpatia. Ens ensenyen les habitacions i en triem una. Es el segon cop que veiem un bon llit en aquest viatge... llastima que dema deixem la ciutat... Total, Tenim una habitacio amb dos llits, bany, televisor incluit (que ara mateix estem xafardejant) i l`esmorzar incluit! Tot per uns 16 euros la nit. Ens reben amb un suquet de la fruta de la pasion, segurament coneixedors de l`asfixia que suposa per un no-autocton caminar per les ciutats del Vietnam, on la congestio de gent i la humitat de per se es junten per formar una atmosfera de calor i cansanci constant.

Son prop de les 6 de la tarda, ens decidim a buscar una bona agencia per mirar de reservar dos tiquets per el Open Bus. L`Open Bus es un sistema de transport interi molt extes per tot el pais. Esta fet a la mesura dels intrepits que volen visitar tot el pais a preus forsa economics. Consisteix en una serie de viatges en bus que fan ruta des d`un origen a un desti, fent parades als llocs que hom decideixi. Les estancies als llocs escollits poden ser de ladurada que es vulgui, sempre que s`avisi amb antelacio, per tal d`assegurar plasa al proxim bus. Nosaltres escollim un Open Bus amb el seguent itinerari: Dalat - Nha Trang - Hoi An - Hue - Hanoi. Ara ve la pregunta... Pero no esteu a Ho Chi Minh? Correcte. I com us ho fareu per arribar a Dalat?

Doncs tot ve donat per que entre mitj de Ho Chi Minh i Dalat es troba un parc nacional (Cat Tien Park), el qual ens agradaria visitar. Aixi doncs, decidim agafar un bus que ens faci la conexio Saigon - Bao Lao (ciutat anexa al parc). La intencio es que dema, un cop arribem a Bao Lao, siguem capasos de conseguir un bus per moure`ns des de Bao Lao a Dalat un cop haguem finalitzat lan ostra visita pel parc. El combo ens ha sortit per un millo de dongs... No us assusteu... son uns 35 euros !! Tots els transports coberts :-)

Decidim sopar per un bar de les rodalies de la nostra pensio, uns platets i una cerveseta Tiger per uns 2 euros. Cal dir que aqui no es serveixen Bia Hois, la cervesa artesana que ja vaig comentar en posts anteriors. La Bia Hoi es original de Hanoi capital, i esta considerada com la cervesa mes barata del mon (Guinness Worl Record, segons ens va comentar el nostra amic Nico dies enrera).

El primer dia a Ho Chi Minh s`acaba rapid, decidim anar a dormir d`hora. Dema ens toca una jornada intensa per la ciutat... hem de cobrir uns quans llocs de visita obligada.

Som dimecres 3 de Septembre... Ens posem en marxa a les 8 del mati, baixem avall i esmorzem. Era un somni? Era mermelada lo que mis ojos veian? Un suc i un cafe? All included?? Engegem el dia plens d`eneria i decidits a visitar tot allo que ens hem plantejat i mes.

Passagem pel centre, on veiem el parc de Ngu Lao, on es congrega gent per ballar salsa, fer aerobic etc. Recordi`s que a Hanoi el Tai Chi tiraba mes... Visitem la catedral de Notre Dame que data del 1880, construida per colonialistes francesos. Seguidament fem un cop d`ull des de fora al palau de la reunificacio, lloc on en Ho Chi Minh persona feia el dia a dia i es reunia amb altres alts carrecs.

La primera parada seria ha sigut el Museu dels records de la guerra. Un museu de 10, on s`hi mostren diferents reculls de premsa del a guerra. Missatges de recolzament de molts paisos arreu de tot el mon, fotografies dels moments mes cruels de la guerra, fotografies dels desastres naturals, imatges dels afectats per l`agent taronja... Horrible. Un crim en tota regla, un assessinat a gran escala. On esta el seny ens preguntem? La llastima es que els goberns encara no han apres la lliso, i avui en dia encara ens trobem amb aquests fets en altres punts del planeta, tot i que la premsa, d`una o d`alte manera, consegueixi camuflar el conflicte. No obstant, ha sigut molt gratificant veure com tantes organitzacions i gremis arreu de tot el mon... des d`Australia a Guinea, passant per Pakistan i Bulgaria van juntar-se per fer pressio contra els Estats Units. Una visita molt recomenada sens dubte.

Mes tard hem visitat la pagoda de l`emperador de Jade, per acabar visitant (ara, si entrant) al palau de la reunificacio. A l`acabar ens hem endinsat al mercat de Ben Thanh, on centenars de paradetes es junten per vendre diferents productes. Hem socumbit al poder del capitalisme i ens hem comprat un parell de peces de roba. Tot very cheap!! Tot i que els preus, no son ni de bon tros els que haurien.

Com a conclusio aixi rapida i concisa de la ciutat, podem dir que es un estil de vida totalment diferent al de Hanoi. Una ciutat que s`ha obert molt mes a occident, potser pel seu passat al Vietnam del sur. Una ciutat on no s`hi veuen tants taburets al carrer ni a paradetes a peu de carrer. On els restaurants tenen mes presencia; ciutat, fins i tot, on s`hi poden trobar Burger Kings o McDonnalds... quelcom impensable a Hanoi, on el monopoli esta en mans de Lotteria (una companyia japonesa de fast-food). Una ciutat on, al contrari que a Hanoi, s`hi poden trobar molts homeless people diambulant pels parcs. A Hanoi, els que no tenen diners ens ha fet l`afecte que son forsa mes espavilats, rapidament troben algun producte que oferir als turistes, i aixi poder sortir del pas. Diguem-ne que hi ha forsa mes desigualtat en aquesta ciutat; vagabundos si, pero la classe mitja-alta es forsa mes abundant que no pas a Hanoi, on la majoria de gent es troba mes o menys igual (tret dels multimillonaris). Es el que te obrir-se a occident suposo... A Europa ens trobem forces cops amb homeless pels carrers. A Hanoi cap ni un.

Els carrers son amples, els cotxes son mes frequents...

Una ciutat molt mes occidentalitzada, i que poder manca de la personalitat que te Hanoi. No obstant, es una impressio a correcuita, ja que dema deixem la ciutat i no l`hem poguda coneixer tant a fons com Hanoi, on varem passar prop de 10 dies.

Amb aquest escrit ens despedim, intentarem fer un nou post des de Da Lat, aixo si trobem wifi! Saluts per tots.

Per cert, la informacio de la pensio en la que ens trobem la deixo a continuacio, ja que es recomenable 100%:        Giang & Son (283/14 Pham Nhu Lao, Ho Chi Minh)

---

Incis final: Mereix especial mencio la dieta d`avui

Esmorzar (A al pensio): Suc, cafe, ou fregit, pa amb mermelada i mantega, platans i un parell de trossos de sindria.

Dinar (restaurant indi) : Arros saltejat amb pollastre i peix en un restaurant indi (de indi tenia poc) i cabra amb curri.

Sopar (Hem anat al super): sushi (prefabricat), sandwich, oreos vietnamites i un platan.

Esmentar el batut de mango a mitja tarda i l`esport que hem fet al parc durant uns vint minuts (mena de badminton amb els peus per que us feu una idea)

De moment no hi han simptomes de panxa remoguda.... veurem dema!

---

Mercat de Ben Thanh

Palau de la reunificacio

Interior de la pagoda de l`Emperador de Jade

Despres de la guerra i actualment de Da Nang

Manifestant

Rastres de l`agent taronja 

Postureig Saigoneru

Catedral de Notre Dame

Sa pa

Divendres 29/08, ens despedim dels companys del voluntariat. Comença una nova aventura.

Ens dirigim a la Gia Lam Bus station, per agafar un sleeping bus cap a la maravellosa zona del noroest del Vietnam... A la província de Lao Cai, a contemplar paissatges inigualables, a visitar i conèixer les minories ètniques de la zona.

Primer però, hem d'agafar el bus (a les 19:00) que ens portarà durant la nit fins a Sa Pa, fent un pit stop a Lao Cai, la capital de la província que porta el seu mateix nom. Els sleeping bus són força típics pel Vietnam i una alternativa molt més econòmica que no pas els trens. Això si, en els trens pots tenir cabina de 6, 4 o 2 passatgers. Al bus, tots estem a la mateixa llauna. No obstant la pela és la pela (bus: 11€ aprox, tren: 40€ aprox).

Un cop dins del bus comencen a passar coses rares. Ens mouen de lloc constantment fins que consegueixen posar-nos al final de tot, al cul de l'autobus. On 5 seients-llit es junten per formar un gran "llit". Pel moment erem nosaltres dos i les motxilles (que no varem voler deixar avall). Va entrant gent i ens acaven posant a una parella de russos que ens acompanyaran en aquest viatge (malauradament). El bus ja fa rato que fa via cap a Sa Pa, però va parant per la carratera recollint a gent que intenta col.locar pels terres de l'autocar o, en el seu defecte i per mal que ens faci, al darrera del tot... Pa que'l guiri lo gose.

Total, som 6, on tocaria ser-hi 5, el motor sona com si el món estigués en guerra, s'escolta el fregament de led rodes amb l'asfalt... A fora cau el diluvi.

No m'extendré més, però tela quin viatja d'anada! Noti's, a més a més, que tot està fet a mesura dels asiàtics... Jo acabo sent dels alts!!

Bus per uns 45... Potser erem uns 80.

Passada l'aventura, compartint fluxes corporals amb l'home rus que.hem va tocar tenir al costat, arribem a Sa Pa cap allà les 5 a.m. a fora l'autobus ens esperaven ja representants de poblets de les montanyes... Allà és on vàrem trobar-nos amb la Zu, la Yen i la Dza, dels h'mongs negres. Una de les minories ètniques que habiten per les montanyes a la bora de Sa Pa. Fixem un preu per dos dies, menjars i homestay (passar la nit amb la seva família perduts per les montanyes). Uns 23€, que ens sembla raonable, doncs les agències et claven més del doble i els diners es queden a la ciutat. D'aquesta manera estem aportant calerons a les tribus i no a les agències i empresaris que s'aprofiten d'ells.

Esmorzem al mercat de Sa Pa amb el trío h'mong, donem un tom per la ciutat de Sa Pa i comprar el bitllet de tornada a Hanoi. Hem quedat a les 9:30 amb la Zu a l'església de la ciutat per marxar cap a les montanyes. En aquest interval de temps però, ens dona temps de conèixer en Phillip, un home d'avançada edat amb aspecte deixat d'origen singapurès. Molt simpàtic, gastem un quart d'hora passejant amb ell. Més endavant esbrinem que és quasi un personatge "públic" del poble (la Yen ens comenta que ja l'havia vist altres cops pel poble). Ens comenta que ve força aquí de vacances. El tatxem de vividor. Al dia següent també ens el trobaríem pel poble instants abans de deixar Sa Pa.

Són les 9:30, toca reunir-nos amb la Zu i marxar cap a les montanyes. Uns companys seus ens porten amb motu fins a un callejon força empinat. Tot forma part del plà: esquivar l'entrada oficial a la reserva de les minories ètniques. Es veu que et fan pagar, diners que la Zu, enfadada, ens comenta que van al govern i no a les tribus. Total, en endinsem per el callejon que acaba sent un sendero amb pedretes que puja i puja i puja. Conseguim esquivar l'entrada.

Comença a ploure, els paissathes que ens envolten estan coberts de núvols, boira i pluja... No conseguim veure gaire. Ens ha pillat pluja tropical... Volíem natura? Toma ració de natura. Per sort annàvem ben equipats i conseguim no mullar-nos gaire. 

La Zu i la seva família són catòlics. Tenen tres fills (5, 3 anys i 10 mesos). La més petita la carrega a les esquenes durant pràcticament tot el dia. Pel que veiem, les dones són les que porten els calerons a casa, las que dia rera dia baixen al poble a buscar turistes i oferir-lis homestay. El marit roman a casa, fent feina de masover, recolector i manitas.

Per cert, us he comentat com ens comunicàvem amb la Zu i la Yen? En anglès. No sabran escriure, però saben parlar tres llengües! La de la seva tribu ( en el seu cas h'mong negres), el vietnamita (per parlar amb gent d'altres tribus: els Thai, Dzao) i l'anglès per l'hora de fer business. Increible no? El parla bastant millor que molts que poden (o han pogut) assistir a una escola.

En fi, parem per menjar al mitj dia i enfilem cap a cas ala Zu. Se l'han construida al costat d'un riuet... Essencial pel dia a dia. La cas aque s'estan fent tindrà dls pisos... Tot un luxe al seu poblet. A la tarda ens ve a recollir la Yen, ja que passarem la nit a sa casa (ja que la de la Zu encara està en fase beta).

La familia de la Yen molt humil, viu en una caseta més petitona amb unes vistes impressionants. Passem allà la resta de la tarda, sopem amb ells mentres parlem i es crea una atmòsfera catalo-h'mong. Tips que quedem després de menjar, el marit enceta una ampolla petita de happy water (licor d'arròs). Els 40° els passava. Després d'uns quans xupitos, toca descansar, no abans sense observar l'espai... Que després d'un matí de pluja ha quedat lliure de núvols i més pir que mai. Ha estat un dia esgotador... I demà toca fer trekking. A mumir.

El diumenge fa un dia de fàbula. El passem caminant per les montanyes, atravessant camps d'arròs, visitant poblets h'mongs, dzao... Respirant vida.

Se'ns acaba la visita, però el record del lloc ens quedarà per sempre. 

Senzillament preciós, si mai vas al Vietnam... Has de passar-t'hi.

Deixo el mòvil, toca annar a menjar i a planejar el dia de demà (volem a l'antiga capital del sur Saigon).

Saluts per tots i gràcies pel vostre feedback!

La Zu rentant el menjar utilitzant la pica de casa la Yen

 

Vistes des de casa la Yen

                 

Panoràmica des de casa la Yen

           

La caseta de la Yen i la seva família

     

Camps d'arròs

                         

Sleeping bus, ple de gom a gom

           

Poble de Sapa.

Esglèsia de Sa Pa, on la Zu va cada diumenge

                                                                                    
       

Dies de descans i de recados

Doncs be, des del dimarts que les nostres defenses han baixat una mica. El calor i la xafugor,  la falta de proteines (alimentació a base de noodles i rice) han contribuit a que ens debilitem una mica.

Aixi doncs ahir dimarts vam optar per romandre al pis i no anar a l'hospital. Ahi va ser un diumenge d'estiu. Vam passar-nos el dia al llitet amb paracetamols i tiorfans, dormint la mona i menjant el que podíem. Les ganes del dolç em van fer comprar, compulsivament, dos paquets de galetes i quatre iogurts. Els necessitava però! Ara em em prendre un paquetet i un iogurt...mmmmmmh.

En fi, ahir dia de repòs i avui en peu a quarts de nou. Pel matí hem buscat (i trobat!!) la parada de autobusos de Ha Noi... I hem comprat dos tiquets d'anada a Sapa per aquest cap de setmana. Al principi semblava una odisea fer la combinació de busos correcte per arrivar-hi... Però ens n'hem sortit amb nota (bus #4 i bus #3). Ens ha costat 300.000 VND per cap (uns 11€). Hem decidit anar a lo libre... Bus d'anada and we'll see...

Es veu que allà hi han molts locals que s'ofereixen com a guies i com hospes. Sortirem en un sleeping bus aquest divendres a les 7pm. La intenció es tornar amb un sleeping bus el diumenge per arrivar dilluns a Ha Noi. Seguidament tenim ja el vol cap a Saigon (dimarts)....

Despres de dies rumiant, la nostra ruta suposo que serà la següent:

Saigon - Dalat - Hoi An - Hue - Hanoi

De moment però toca acabar la feina a l'hospital, on dia que passa mes mini-amiguets que fem. 

mưa (pluja) és el que avui murmurajava un dels nens a l'hospital. S'ha posat a ploure en plan tropical dura t uns minutets i els nens s'han tornat bojos (en el bon sentit). Cautivats per la mare naturalesa.

Obro parèntesis. Comentar que els preus en general al Vietnam son molt més baixos que a Europa... Coses com el menjar, la vivenda, el transport públic... Les cosea més elementals. Fins i tot les motos són força barates. No obstant, quan un ja es vol donar algun luxe ho ha d epagar força car. Segons ens van comentar, un cotxe pot arrivar a ser molt car. Molt més car, fins i tot, que a Europa. Aquesta desviació ve per la forma d'estat? Per la mentalitat? Molts de clase mitja baixa i pocs de classe alta-alta-alta?

Diguem-ne que els preus dels cotxes no van a la par amb el nivell de vida del país.

Aquesta és una de les causes que fa que es vegin taantes motos i molts pocs cotxes (un 90% dels quals son taxis). Si el Vietnam tingués una marca de cotxes propia poder podria abaixar els preus, ja que d'altre banda ha d'importar marques extrangeres amb preus a nivell global (mercedes, hyundai, range rover etc.). Els hi interessa però? Ara mateix tenen com 2-4 millons de motus per les carreteres de Hanoi... Volen 2-4 millons de cotxes?

Tanco parèntesis.

Salut i fins aviat.

Un encreuament pel centre

             

          

      Motos aparcades com poden, un bon mercedes al costat i... Una cabra ammarrada a l'arbre!!!

Hospital Nacional d'acupuntura de Hanoi

Bé, com varem prometre l'entrada d'avui del bloc anirà dedicada a explicar el nostre dia a dia amb els nens de l'hospital. Doncs com ja varem comentar, des d'un bon començament estàvem destinats a l'orfenat de la ciutat, el qual es va veure obligat a tancar una setmana abans de la nostre arribada per veures relacionat amb una mafia de tràfic de persones... 

Així doncs, el nostre dia a dia el passem a l'hospital nacional d'acupuntura de Hanoi, concretament en la tercera planta d'aquest edifici. Una planta que no fa una extensió de més de 30 metres quadrats, amb uns passadissos estrets amb habitacions a banda i banda, rebossades de llits on a partir de les 9:00 del matí, els nens es submeten a massatges a càrrec dels voluntàris i alguns dels metges del mateix hospital per tal d'estimular les articulacions de les extremitats. De tant en quant, en aquesta primera hora, en algunes sales s'hi poden observar alguns menuts que són conectats a través de les agulles d'acupuntura a una màquina que despren electricitat de molt baixa intensitat per tal de que els seus cossos rebin els estímuls necessaris i així adquirir un creixement normal i sense malformacions. 

A partir de les 10:00, la nostre feina consisteix en estar a la sala d'espera de la tercera planta jugant amb els nens discapacitats. Des d'un bon començament ens varem donar compte que era impossible poder realitzar alguna activitat conjunta, en la que els nens poguessin interrelacionar-se, pel simple fet de que cada nen té el seu món i l'únic que busquen és passar uns bona estona entre sessió i sessió. El nostre rol doncs, consisteix en fer que aquesta estona sel's hi faci més amena; són nens molt receptius i alguns, fins i tot ens atreviriem a dir que són extremadament espavilats. 

Aquesta funció de l'hospital és de gran ajuda per les famílies que han tingut problemes amb els agents taronges llençats durant la guerra del Vietnam. Aquest producte fou utilitzat com a desfoliant per part de l'exèrcit dels Estats Units a la Guerra del Vietnam. Aquest però, contenia un subproducte cancerigen, que ha afectat a més d'una generació del Vietnam. Reb el pais algun tipus de subvenció per part dels EUA per fer front a les malformacions de milers de nens? No totes les families poden permetre's dur als seus fills a centres com aquest.

Amb sort, hi ha nens d'uns dotze anys que gràcies aquests tractaments, han pogut tirar endevant i no perdre la funcionalitat de les cames. Però aquí és on entra el cantó fosc de tot aquest pack: 

Des del primer dia ja ens vàrem donar compte de que l'hospital no seguia ni de bon començament, totes les condicions d'higiene que hauria de disposar un centre sanitari. Molts dels pares, mares i nens han de passar nit entre humitats, brutícia i llits no gaire comfortables. El soroll és constant i tampoc entra ni molta llum ni està massa ben ventolat. Molts dels nostres companys han caigut en infeccions d'oïda o conjuntivitis (nosaltres per això seguim resistint). En conclusió, els nens es troben en unes condicions molt precaries on s'han de moure en un espai tancat sense poder sortir a l'exterior. Un clima dur i depriment en el qual es faria gairebé impossible treballar sinó fos pel feedback d'agraïment que pots arribar a rebre de qualsevol dels nens. Sense  ser més crítics, almenys tenen un espai on poden desconectar i rebre ajuda d'un munt de gent dispodada a donar el 110% per ells.

Passant una estona amb una de les nenes

   

Ratets al balcó... Suposo que anhelant estar perduts per fora

 

Saleta d'espera

                         

Selfie amb els més juganers

             

Petit racó d'esbarjo

                        

Hạ Long Bay

Cap de setmana de desconexió de la desconexió del món. Rodejats de paissatges de fantasia i difícilment superables.

Hem passat el cap de setmana en un barco a la badia de Hạ Long. Hem pogut apreciar una de les 7 noves maravelles de la natura. El nom en vietnamita:

Long (drac)

Hạ (descendent)

Hi ha una llegenda que diu que un drac va posar les illes per protegir el Vietnam.

Vam poder fer kayak (lo millor del tour), visitar una cova...

Al barco vam compartir viarge amb altre gent. Alguns de molt molt guiris, d'altres no tant. Erem uns 12 al barco, més 4/5 de la tripulació.

"Where are you from?"

"From Barcelona, Catalonia"

Els hi deiem a tots. Hem aprofitat també per vendre el producte català.

Comparat amb el caos i el soroll de Hà Nôi , la nostra estancia a la barco ha sigut aire fresc. Hem pogut dormir en un matalass després d'una setmana dormint en una mena "d'asterilla" que no acava d'arribar a ser un matalas.

El dissabte per la nit vam poder estar una estona tranquilament pescant. Erem l'arnau, un company del barco senegalí-francès, el guia i jo mateix. El noi francès està fent un màster a la universitat de Hà Nôi francesa, on reb algunes classes en francès. 

Vam explicarli al guia que estàvem intentant aprendre una mica de la seva llengua. Al dir-li bona nit en vietnamita (Chào buoi toi) va estar una estona rient amb l'Ahmadu (l'estudiant). La nostra pronunciació no era del tot correcta. Estàvem dient algo com: "Hello my penis". Ara enteníem algunes coses...

En resum, un cap de setmana que es descriu millor en fotos.

Demà tornem a l'hospital, ja tindré temps de parlar-ne no patiu ...

Salut

Una de les illetes de la badia

           

Vista del col.lectiu de illetes               

 Selfie amb l'Ahmadu

                     

Sticky rice

Avui ens hem despertat després d'un llarg dormir de 10h aprox. Ho necessitavem. Eren quarts de 9. 

Hem arrivat a l'hospital cap a les 10:30, i hem passat tot el mati allà. Degut a la demanda popular dedicare un post parlant-ne la setmana vinent (probablement dimarts).

Al mitj dia hem anat a menjar a un lloc del barri antic amb en Nico (el noi francès) i en Maru (nickname de'n Satoshi 1, el amic japonès). Hem probat l'sticky rice, que és una mena d'arròs enganxós. L'hem pres amb ceba fregida, patata bullida i trossos de beef. Boníssim, hem acabat ben tips. Tot acompanyat d'un tè vietnamita, del qual esperàvem més. Una bona velada!

Per la tarda hem anat al museu nacional d'historia del Vietnam. Tantejant una mica el sector culte. Edifici preciós per cert.

Després hem fet un tom pel barri antic i em probat che. Es tracta d'un menjar dolç força típic d'aqui... Siguen objectius, no li arriva a la sola de les sabates d'una bona macedonia... Ens ha costat uns bot muoi mil dong (40.000 VND entre els dos).

Al vespre em menjat amb el sèquit nipó a l'apartament i després ens hem fet un tè.

Demà anem a Halong Bay, on passarem la nit a un barco. Estarem off fins diumenge nit. Excited!!

Salut!

El sèquit catalo-nipó

                     

Peça al museu nacional

                 

Menjant amb en Nico i en Maru