Bé, com varem prometre l'entrada d'avui del bloc anirà dedicada a explicar el nostre dia a dia amb els nens de l'hospital. Doncs com ja varem comentar, des d'un bon començament estàvem destinats a l'orfenat de la ciutat, el qual es va veure obligat a tancar una setmana abans de la nostre arribada per veures relacionat amb una mafia de tràfic de persones...
Així doncs, el nostre dia a dia el passem a l'hospital nacional d'acupuntura de Hanoi, concretament en la tercera planta d'aquest edifici. Una planta que no fa una extensió de més de 30 metres quadrats, amb uns passadissos estrets amb habitacions a banda i banda, rebossades de llits on a partir de les 9:00 del matí, els nens es submeten a massatges a càrrec dels voluntàris i alguns dels metges del mateix hospital per tal d'estimular les articulacions de les extremitats. De tant en quant, en aquesta primera hora, en algunes sales s'hi poden observar alguns menuts que són conectats a través de les agulles d'acupuntura a una màquina que despren electricitat de molt baixa intensitat per tal de que els seus cossos rebin els estímuls necessaris i així adquirir un creixement normal i sense malformacions.
A partir de les 10:00, la nostre feina consisteix en estar a la sala d'espera de la tercera planta jugant amb els nens discapacitats. Des d'un bon començament ens varem donar compte que era impossible poder realitzar alguna activitat conjunta, en la que els nens poguessin interrelacionar-se, pel simple fet de que cada nen té el seu món i l'únic que busquen és passar uns bona estona entre sessió i sessió. El nostre rol doncs, consisteix en fer que aquesta estona sel's hi faci més amena; són nens molt receptius i alguns, fins i tot ens atreviriem a dir que són extremadament espavilats.
Aquesta funció de l'hospital és de gran ajuda per les famílies que han tingut problemes amb els agents taronges llençats durant la guerra del Vietnam. Aquest producte fou utilitzat com a desfoliant per part de l'exèrcit dels Estats Units a la Guerra del Vietnam. Aquest però, contenia un subproducte cancerigen, que ha afectat a més d'una generació del Vietnam. Reb el pais algun tipus de subvenció per part dels EUA per fer front a les malformacions de milers de nens? No totes les families poden permetre's dur als seus fills a centres com aquest.
Amb sort, hi ha nens d'uns dotze anys que gràcies aquests tractaments, han pogut tirar endevant i no perdre la funcionalitat de les cames. Però aquí és on entra el cantó fosc de tot aquest pack:
Des del primer dia ja ens vàrem donar compte de que l'hospital no seguia ni de bon començament, totes les condicions d'higiene que hauria de disposar un centre sanitari. Molts dels pares, mares i nens han de passar nit entre humitats, brutícia i llits no gaire comfortables. El soroll és constant i tampoc entra ni molta llum ni està massa ben ventolat. Molts dels nostres companys han caigut en infeccions d'oïda o conjuntivitis (nosaltres per això seguim resistint). En conclusió, els nens es troben en unes condicions molt precaries on s'han de moure en un espai tancat sense poder sortir a l'exterior. Un clima dur i depriment en el qual es faria gairebé impossible treballar sinó fos pel feedback d'agraïment que pots arribar a rebre de qualsevol dels nens. Sense ser més crítics, almenys tenen un espai on poden desconectar i rebre ajuda d'un munt de gent dispodada a donar el 110% per ells.
 |
| Passant una estona amb una de les nenes |
 |
| Ratets al balcó... Suposo que anhelant estar perduts per fora |
 |
| Saleta d'espera |
 |
| Selfie amb els més juganers |
 |
| Petit racó d'esbarjo |
