家 (Ie) - Llar

Després de dos mesos en una habitació d'escassos metres quadrats, un comença a trobar a faltar quelcom tan senzill com "espai". Com és estar una casa japonesa? De ben segur que començo a familiaritzar-me amb el tarannà dels japonesos en espais públics, però com són en el cercle més íntim?

En el meu activisme, he pogut conèixer a moltes persones. Entre elles hi ha una senyora, professora de francès a la universitat, establerta al Japó des de fa poc més de vint anys. Ella és casada amb un japonès i tenen dos fills: Un noi de 14 anys i una noia d'11 anys. Farà cosa de dos dies, mentre dinàvem junts en un restaurant vegan-friendly, em va convidar a venir a sopar a casa seva, amb la seva família. Sembla que per fi podria conèixer les intimitats d'una família local.

Restaurant on vam dinar. Es diu "Where is a dog" i, irònicament, està ple de fotografies i figures de gats. Així que de moment no hi ha resposta a la pregunta on està el gos, no l'he trobat pas. Ofereixen menjars vegans, vegetarians i d'altres. És un negoci familiar on el fill, d'uns 22 anys, estudia a Nova Zelanda però ara està passant una temporada a casa... Així que toca fer feina.

Així doncs, un cop va arribar el divendres, cap a les 16h vaig agafar la bici i cap a casa seva. Mala pota la meva que vaig equivocar-me en picar el timbre i vaig anar a parar a casa la seva veïna. A la veïna no li va agradar gens la meva aparició, no vaig entendre gaire bé el que em deia, però pels gestos i les maneres podria dir-se que era un "fot el camp d'aquí invasor". No parlava anglès, ni jo japonès. Jo, tot confós surto de la seva propietat, amb la bici que havia entrat. Sí, havia entrat a casa d'una boja amb la bici. A la segona la vaig encertar i vaig arribar a la casa indicada. Segons em va dir la meva amiga, Isabelle, la veïna és una boja o, com ella diu, una bruixa. En 8 anys que porten vivint allà, la veïna mai no l'ha saludat. Es veu que tot el veïnat són bona gent però jo vaig haver d'anar a parar a casa de la boja de torn.

En qualsevol cas, un cop a casa comença el meu anàlisi de les entranyes japoneses. La casa de tres pisos, amb el primer pis sent el més fred de tots (no sé que em sona això...). Funcionen amb calefactor a terra, el tenen al segon pis.

Al poc d'entrar veig que són família de llegir. El pare és editor i ella de lletres, així que no podia faltar: Estanteries plenes de llibres, en japonès, francès i anglès. Els mangues tampoc hi falten, es clar... Al fi i a la cap estem en el país del Manga. El pare sol arribar més tard. És un fet comú que en acabar la feina els treballadors van junts al que es coneix com Izakaya a menjar i beure. Aquesta és una consum molt arrelada en la societat nipona, diuen que grans decisions es donen en aquest ambient més distès. Així doncs avui no serà el dia que el coneixi, però queda pendent.

Estanteries amb llibres entre els pisos.

Per altres racons hi veig estanteries aquest cop amb CDs. Així que posem una mica de música. Una mica de Jazz. Després ella posaria una mica de Hip Hop Japonès. Més tard arribarien els seus fills i sonaria Michael Jackson o Daft Punk.

Estantaria plena de CDs.

La Isabelle m'ha preparat un llibret amb fotografies de vegetals amb els seus noms en japonès. L'hi dediquem quasi una hora, on m'explica una mica del japonès com a llengua. Es nota que és professora d'idiomes. A part d'aprendre una mica de japonès aplicat, també descobreixo alguns dels vegetals locals més interessants.

Gōbō, és una arrel (crec) d'un sabor salvatge. Del millor que he probat aquí.

Renkon, una altra arrel. La utilitzen força en sopes i caldos. En el nostre cas, la varem rallar i utilitzar com a base per fer hamburguesetes veganes.

Daikon, que en japonès vol dir "Gran arrel". És força gran, i es semblant al nap en textura i sabor. També es sol utilitzar en caldos. En el nostre cas l'hem emprat per caldo i en trocejat passat per la paella.

Preparem un miso, daikon passat per la paella, espinacs al vapor amb oli i unes mini hamburgueses amb una base de renkon i gōbō que és una delícia. Ah, i arròs, clar. I si, tenen bullidora d'arròs, como no.

Safata amb Daikon, aburāge (tofu fregit), kinoko (bolets) i Negi (com cebollino). Vam utilitzar-los per fer el miso.

Cuina a casa l'Isabelle. No tenen renta-plats, no els hi agrada i treu espai així que un trasto menys que diria qui em conec.

Estar en una casa i tornar a veure utensilis com tasses de cafè, de te, petites, grans, teteres, woks, caçoles i un ampli ventall d'utensilis que potser s'utilitzen un cop a l'any em fa recordar de Can Ribas. Per contra, al meu "pis" els utensilis estan comptants i tots s'utilitzen cada dia. L'espai vital compta així que de trastos pocs.

Més tard arriba el fill gran, alt com una torre. Juga a basquet i parla una mica anglès. Fan dels Spurs a la NBA i del PSG en futbol. Entre Barça i Madrid, es queda amb el Madrid. Catxis. És llest i aplicat a l'escola. La filla petita, que arriba una mica més tard els estudis li costen una mica més i de moment no parla gaire anglès. Tot sigui dit, té 11 anys.

Ah, per cert, entre ells parlen francès i japonès. Una mescla més que interessant.

La petita arriba tard perquè va a classes d'intensiu en acabar l'escola. S'està preparant per a un examen per entrar a la Junior High School, esdeveniment molt important aquí. L'educació no és pas broma, s'ho prenen molt en serio i hi ha molta competitivitat. La Isabelle m'explica que per entrar en escoles d'un cert nivell cal atendre aquests intensius per preparar-se. A més requereix que els pares estiguin a sobre i tinguin coneixement de la matèria. Això acaba formant una societat amb tendència elitista, em comenta, on l'educació dels fills està molt influïda per la dels seus pares. Això també succeeix a occident, però de ben cert que no en aquest grau. La Isabelle, de filosofia calmada i igualitarista no li acaba de convèncer tanta competitivitat i elitisme, però bé, aquí segueix.

A la casa hi ha una inquilina més, la Miquette, una gata d'uns 16 anys. Està una mica sorda, res d'estranyar doncs té 16 anys. Ben mansa i relaxada, caràcter condicionat pel calefactor que tenen en el sòl.

La gata de la casa, Miquette. Alguns cops, per l'elegància que a vegades desprèn, reb el sobrenom de Marie-Miquette de Koishikawa. Koshikawa és el lloc (barri) on viuen.

Durant el sopar mengem tots quatre. Parlo amb el fill gran de futbol i, el poc que sé de bàsquet. Li pregunto si sap que vol fer en un futur. Em diu que li agraden les ciències, un ampli espectre, però ara per ara encara té 14 així que té temps per concretar. Van a França de vacances de tant en tant, l'any passat van anar a Itàlia, m'expliquen, Roma. Els hi ensenyo en un mapa on està Barcelona, el fill gran ja ho sabia però. Ell em pregunta directament si dono suport a la independència de Catalunya... Caram, sí que estan a l'aguait! Un nen japonès de 14 anys, preguntant per la independència de Catalunya.

De tornada cap a casa, cistella de la bici amb el llibre dels vegetals i alguna bosseta (utilitzen moooooolt de plàstic en aquest pais)