Gastat: 118.000 VND
Segon dia de voluntariat a Hà Nôi... Sembla que ja som una mica més vietnamites. Avui ha sigut, tècnicament, el primer dia de voluntariat a l'hospital. Un dia dur i amb forces empanades, en el que ens hem integrat una mica més però.
Ens ha llevat la calor del matí a les 7, mitja hora abans que l'alarma, que anava a sonar a les 7:30. Un cop llevats ens hem vestit i esmorzat (L'esmorzar mereix un anàlisi profund, així que li dedicaré una entrada futura al blog) per marxar ràpidament, presionats per les companyes del voluntariat que no volien fer tard el primer dia. Son dues noies; la Lana de Canadà i una noia, diria Rebeca (però no me la jugaria), de parla anglesa (no recordo si de la UK o de Austràlia).
La intenció era arrivar a les 9. Demà hem decidit aparèixer més tard, ja que de 9-10:30 els nens estan en tractament. L'Arnali i en mr. Podes en concret aniran cap a quarts d'onze (diez y media papa).
La jornada a l'hospital ha sigut força esgotadora. La calor, la fusió d'olors (pipis, caques, el mateix suor,...) i l'espai reduït formen junts una mena d'ambient dens i marejant en el qual és un xic difícil ser persona. Nosaltres estem al pis n°2, amb els nens (2-10 anys diria aprox). Al pis n° 1 ens ha semblat veure que els pacients eren ja persones grans. La higiene a l'hospital és bastant nula i, des del nostre punt de vista, els nens haurien de tindre accés a l'exterior i no estar tancats a l'interior. Unes voluntaries franceses (que ja porten una setmana a la ciutat) ens parlaven dels grans magatzems que hi ha, on si que s'inverteixen diners. Socialisme... Però quan es vol... Hanoi sembla un mini Beijing, tot i que cal dir que els habitants són molt més agradables.
En fi, la sessió de matí ha acabat a les 11:30. Moment en el qual hem agafat el bus #9 per arrivar al centre, just adalt del llac Hao Kiem (en ple centre de la ciutat). Hem tingut estona per investigar i endinsar-nos pel barri antic. On hem menjat al Bun Cha Nem Cua Be Dac Kim, un local bastant típic on serveixen bun cha (una mena de rotllets de primavera de cranc). Tenen un menú amb preu establert (90 VND), amb el qual hem quedat més que tips.
Després de passejar una mica pel barri antic he comprat unes pastes dolces que venen vietnamites ambulants... He conseguit rebaixar el preu de 50.000 VND a 20.000 VND. Olé por mi. A continuació hem tornat a l'hospital, després de perdre uns quans busos i d'aprendre equivocant-nos.
Abans d'anar a l'hospital hdm parat a un súper per comprar aigua; 8.000 VND (preu establert, que és d'agraïr de tant en quan).
El venedor ha detectat el nostre origen... No sabem com!
Finalment hem arrivat cap a les 15:15. Hem pogut xerrar amb una local volunteer. Segons hem pogut veure els que saben anglès són els més joves... Sembla que s'estan obrint més al món. Dona gust quan et pots entendre amb els locals... Tot i així hem aprofitat el nostre llibret de vietnamita per parlar amb els nens i els seus pares...
Tên ban là gì (Com et dius?)
Tên toi là... (Em dic...)
Con trai/gái cúa ban bao njiêu tuôi? (Cuántos años tiene su hijo/hija)
Per la tarda hem fet un segon tour pel centre. D'anada hem anat al bus #9 amb unes franceses amb les que hem estat parlant força estona. Una adolescent vietnamita, a l'escoltar-nos xerrar en anglès s'ha afegit a la conversació. Suposo que era una ocasió idílica per portar el seu anglès a la pràctica... Parlava molt bé! El revisir del bus ens ha demanat que baixéssim el volum. Després, una noia molt amable de informació turística ens ha guiat cap a la parada del bus #4 que ahir no vàrem saber trobar. De tornada cap a casa hem baixat una parada abans, fet que ha provocat un esforç físic, caminant, que hem superat després d'uns minuts fent voltes :).
Hem arfivat 20 min tard pel sopar (eren les 19:50) i ens hem trobat el pis buit... Que coi passava? Llums obertes, el pis sol... Cap resta de menjar cuinat. No enteníem re de re. Hem menjat de les sobres d'ahir com hem pogut i ens hem apalancat. Més tard hem descobert una nota que ho explicava tot. Resukta que la xef ha tingut que marxar i, que a canvi, la Mien (una responsable de la ONG) ens donaria diners per older menjar. Ho havíem descobert tard. Després ha aparegut una noia (més perduda que nosaltres) que també s'ha nutrit de les restes de la nevera.
Ara són les 22:45 i els angloparlants fan la xerrada a la sala d'estar amb bromes poc mediterrànees. Ha sigut un dia força complet i esgotador. Time for bed!
Fins demà!!
 |
| Sala d'estar buida a l'arrivar al vespre |
 |
| Nota que hem vist després de menjar |
 |
| Tipus de llits en els que dormim |
