Nam Cat Tien - Da Lat

Bones de nou fidels seguidors. Gracies pel feedback del post anterior.

L`aventura continua! Deixada la capital de l`antic Vietnam del sur, el nostre seguent desti era el Cat Tien Park, una reserva natural (reconeguda per la UNESCO) a meitat del cami entre Ho Chi Minh i Da Lat. Per tal d`accedir-hi varem comprar un tiquet de bus. Caram quan vam veure el bus! El millor en el que hem pujat fins ara vaja. El dia comensava prou be, un bus amb uns 8 passatgers (d`un total de 45). Cal dir que era un Sleeping Bus! Es a dir, com els que ja hem agafat fins ara. No obstant en aquest l`atencio ha sigut de 10. Ens han repartit aigues a cadascun i, el que es mes, la nostra zona intima no a menguat. Feia sol a fora, els paissatges eren de selva autentica. Ens hem allunyat rapidament del bullici de la ciutat; Ho Chi Minh, al contrari que a Hanoi, apenes te rodalies. Al sortir de la ciutat ens hem trobat rodejats d`autentics camps de jungles... palmeres, rius, llacs. Una delicia.

El bus tenia direccio Da Lat, tot i que la nostra parada ( oa ixo ens havien dit) era bastant abans. No recordo el nom... Vaja recordo el nom de Bao Lao, pero crec que Bao Lao distava forsa del lloc on ens varen deixar. En resumides contes, ens van deixar en mitj dun poble de pas... a saber a on del mapa del pais. Dos catalans, dues motxilles. Tot i aixo, la cosa es bastant facil de solucionar. Els locals enseguida venen a oferir-te transport en "xe om" (motorbike). Aixi doncs pactem amb dos locals per a que ens portin al parc de Cat Tien amb dues motos. El preu ens surt per uns 11 euros els dos junts. No es que sigui una ganga.... pero no esta gens malament! El viatge des d`on ens ha deixat el autobus fins al parc dura aproximadament uns 20 minuts. Cal dir que les motos eren uns cyclos que apenes superaven els 60 km/h... vaja re que em resulti extrany.

Els dos motoristes ens han intentat enredar en repetides ocasions per tal de que anessim a un hotel proxim al parc. No obstant els hi hem anat dient en repetides vegades que no... que voliem anar a la cua vao (entrada) del Nam (parc) Cat Tien. Ells a la seva bola, ens han deixat alla al hotel. Hem saludat a la recepcionista, que embalada ha sortit per atrapar-nos i li hem dit que no estavem interessats.  Segurament els motoristes rebrien una comissio per part de la del hotel si conseguien enredar a dos guiris. Total, hem fotut el camp, i cap al parc.

Eren les 12 del mitj dia quan hem arribat al parc, vaja a la entrada. Bueno mes que la entrada diriem que era la entrada a la entrada, ja que per accedir al parc necessitavem creuar primer un riuet que l`envolta. Tan sols arribar hem comprat el bitllet cap a Da Lat pel dia seguent i el tiquet del barquet que ens portava i retornava del parc. La nostra intencio inicial era passar tan sols una tarda al parc, pero degut a l`horari del bus que sortia cap a Da Lat ens hem vist forsats a fer nit al parc. Cal dir que fins al moment re ens feia pensar que allo estava reconegut per la UNESCO. Una recepcio un tant deixada, casetes de fusta dels que, segurament, treballen i viuen alla, que ens oferien bananes i de mes. Sit here, sit here. El lloc mancava de serietat vaja. Tot en aquest pais manca una mica de serietat realment... no es la primera cosa que ens trobem poc seria.

A l`arribar a la illeta del parc ha sorgit una nova pregunta. Aixo es un parc o un poble abandonat? Hi veiem un carreto petit amb casetes a banda i banda, un mapa i silenci absolut (tret dels animals). Cap persona. Solitari total. Hem trobat aposento dins del parc per uns 10 euros entre els dos. Una habitacio minimament digna, amb bany compartit. Amb algun que altre insecte inclos en el pack tambe.

Total, ens hem deixat d`histories i cap a la selva... lo que realment valia la pena. Vegetacio, plantes, arbres, lianes i sobretot allo que dona vida: O2. Ens hem endinsat per un caminet (marcat amb creuetes a les pedres) que atravessava la malesa i els arbres de la selva. Hem pogut veure arbres milenaris, amb arrels inmenses que imposaven respecte. Tambe hem trobat papers i envoltoris de menjar tirats pel mitj. Cal dir que els vietnamitas i molts guiris en general son un autentics guarros, pocassoltes i ignorants. Tant a Ha Long Bay, Sa Pa (en menys mesura), com a moltes altres ciutats ens estem trobant amb bastanta basura. GUARROS!

En fi, la visita perfecte, ens ha plogut i tot... fet que fins i tot ha accentuat la bellesa del lloc. No obstant, al final ens ha vist obligats a correr per sortir de dins de la selva i buscar resguard en una mena de cabanyeta que es trobava dins d`un dels hotelets del parc (amb bastant mes de cache que el nostre humi dormitori).

Ui, em pica el coll - vaig pensar. Doncs rascat - vaig autocontestar-me. Em rasco, i noto que tinc algo llafiscos al darrera... Ho arranco i no li donc mes importancia. Al segon cop que hem passa, m`ho prenc una mica mes en serio i decideixo mirar-ho. Que be! Sanguineres!!! A saber d`on coll han sortit pensava. Hem trec la samarreta... sorpresa! En tenia un bon grapat per la panxa i l`esquena. Totes elles xuclan la meva sang i apoderant-se de la poca energia que em quedava. Alguna petitona, d`altes inflades com les salxixetes petites de frankfurt (a base de la meva sang). Me les trec. Em trec el pantalo per controlar les parts baixes... Efectivament tambe hi havien visitants per les terres baixes... i de ben fornits! Sabates fora, mitjons fora, calsotets fora! Incis: encara diluviava. Decidim traslladar-nos d`aquella cabanyeta, ja que sospitavem que era un bon niu de sanguineres. Aixi doncs anem corrents cap a l`entrada del hotel que abans he comentat. Un en calsotets i l`alte sense samarreta... La recepcionista suposo que ha interpretat que veniem de practicar marranades. Marranes les sanguineres, robant-me els meus globuls vermells. Unes 12 picadures he pogut contar a posteriori. Vaig somiar amb elles.

Tornem al dormitori, parlamantem una estona i a dormir... dema ens espera un dia llarg, en el qual hem de saber arribar a Da Lat.

Comentar finalment, que el parc sembla com molt deixat, abandonat. Sembla que tingues els seus temps de gloria en el passat i actualment estigui amb la ressaca d`aquells gloriosos temps. Els treballadors no se`ls veu gaire animats (com si passa en altres indrets). Sera que son funcionaris i cobren una miseria? O que cobren un preu fixe i no els i agrada la seva feina? Je ne sais pas. Que la UNESCO s`ho miri...

A les 5 am en peu, barco cap a l`altre banda i bus cap a Da Lat. Quin bus! Autentic. Un minibus amb capacitat per 12 passatgers (rollo minibus cabrera). Hem comensat sols en el bus, al darrera de tot. Hem acabat rodejats de caixes de roba, pots de pintura, verdures i verdures i molts vietnamites. Suposo que era una mena de bus-transportista-de-coses-diverses, que feia stops en llocs insolits recullint a gent molt diversa.

Finalment hem arribat a Da Lat. Ens ha deixat a l`entrada, aixi donava opcio als Xe Om a que ens portessin fins al centre. Apala que no ens han vist ni re a l`arribar. Han vingut com 4 conductors de moto a la vegada a oferir els seus serveis. Hem desistit i hem anat a pota. By foot! We like walking (els hi deiem). Es tot com una cadena... Veuen al guiri com una esponja a exprimir. El de l`agencia t`exprimeix venen-te el tiquet de bus, el del bus deu rebre comissio de la de l`agencia i et deixa en un lloc per a que pillin el relevo els moteros i t`acabin d`extreure el poc suc que et queda.

Check in a l`hotel (Dreams Hotel) i fent el dia per aqui sense gaire a explicar. La gent aqui a l`hotel molt simpatica. I tenim un yacuzzi i sauna a la terrassa d`adalt (que hem estrenat avui juas juas).

En fi, dema sera un altre dia.

Per cert, no poso ni accents ni C trencada... ja que escric des d`un ordinador vietnamita.

Petons

 A fores de Ho Chi Minh

Viatge amb moto fins al parc de Cat Tien

 Un dels arbres milenaris

 Endinsant-nos

 El parc de Cat Tien

 Riu que bordeja el parc

 Una de les mossegades de las sanguineres

 Temple a Da Lat

Temple a Da Lat