Sa pa

Divendres 29/08, ens despedim dels companys del voluntariat. Comença una nova aventura.

Ens dirigim a la Gia Lam Bus station, per agafar un sleeping bus cap a la maravellosa zona del noroest del Vietnam... A la província de Lao Cai, a contemplar paissatges inigualables, a visitar i conèixer les minories ètniques de la zona.

Primer però, hem d'agafar el bus (a les 19:00) que ens portarà durant la nit fins a Sa Pa, fent un pit stop a Lao Cai, la capital de la província que porta el seu mateix nom. Els sleeping bus són força típics pel Vietnam i una alternativa molt més econòmica que no pas els trens. Això si, en els trens pots tenir cabina de 6, 4 o 2 passatgers. Al bus, tots estem a la mateixa llauna. No obstant la pela és la pela (bus: 11€ aprox, tren: 40€ aprox).

Un cop dins del bus comencen a passar coses rares. Ens mouen de lloc constantment fins que consegueixen posar-nos al final de tot, al cul de l'autobus. On 5 seients-llit es junten per formar un gran "llit". Pel moment erem nosaltres dos i les motxilles (que no varem voler deixar avall). Va entrant gent i ens acaven posant a una parella de russos que ens acompanyaran en aquest viatge (malauradament). El bus ja fa rato que fa via cap a Sa Pa, però va parant per la carratera recollint a gent que intenta col.locar pels terres de l'autocar o, en el seu defecte i per mal que ens faci, al darrera del tot... Pa que'l guiri lo gose.

Total, som 6, on tocaria ser-hi 5, el motor sona com si el món estigués en guerra, s'escolta el fregament de led rodes amb l'asfalt... A fora cau el diluvi.

No m'extendré més, però tela quin viatja d'anada! Noti's, a més a més, que tot està fet a mesura dels asiàtics... Jo acabo sent dels alts!!

Bus per uns 45... Potser erem uns 80.

Passada l'aventura, compartint fluxes corporals amb l'home rus que.hem va tocar tenir al costat, arribem a Sa Pa cap allà les 5 a.m. a fora l'autobus ens esperaven ja representants de poblets de les montanyes... Allà és on vàrem trobar-nos amb la Zu, la Yen i la Dza, dels h'mongs negres. Una de les minories ètniques que habiten per les montanyes a la bora de Sa Pa. Fixem un preu per dos dies, menjars i homestay (passar la nit amb la seva família perduts per les montanyes). Uns 23€, que ens sembla raonable, doncs les agències et claven més del doble i els diners es queden a la ciutat. D'aquesta manera estem aportant calerons a les tribus i no a les agències i empresaris que s'aprofiten d'ells.

Esmorzem al mercat de Sa Pa amb el trío h'mong, donem un tom per la ciutat de Sa Pa i comprar el bitllet de tornada a Hanoi. Hem quedat a les 9:30 amb la Zu a l'església de la ciutat per marxar cap a les montanyes. En aquest interval de temps però, ens dona temps de conèixer en Phillip, un home d'avançada edat amb aspecte deixat d'origen singapurès. Molt simpàtic, gastem un quart d'hora passejant amb ell. Més endavant esbrinem que és quasi un personatge "públic" del poble (la Yen ens comenta que ja l'havia vist altres cops pel poble). Ens comenta que ve força aquí de vacances. El tatxem de vividor. Al dia següent també ens el trobaríem pel poble instants abans de deixar Sa Pa.

Són les 9:30, toca reunir-nos amb la Zu i marxar cap a les montanyes. Uns companys seus ens porten amb motu fins a un callejon força empinat. Tot forma part del plà: esquivar l'entrada oficial a la reserva de les minories ètniques. Es veu que et fan pagar, diners que la Zu, enfadada, ens comenta que van al govern i no a les tribus. Total, en endinsem per el callejon que acaba sent un sendero amb pedretes que puja i puja i puja. Conseguim esquivar l'entrada.

Comença a ploure, els paissathes que ens envolten estan coberts de núvols, boira i pluja... No conseguim veure gaire. Ens ha pillat pluja tropical... Volíem natura? Toma ració de natura. Per sort annàvem ben equipats i conseguim no mullar-nos gaire. 

La Zu i la seva família són catòlics. Tenen tres fills (5, 3 anys i 10 mesos). La més petita la carrega a les esquenes durant pràcticament tot el dia. Pel que veiem, les dones són les que porten els calerons a casa, las que dia rera dia baixen al poble a buscar turistes i oferir-lis homestay. El marit roman a casa, fent feina de masover, recolector i manitas.

Per cert, us he comentat com ens comunicàvem amb la Zu i la Yen? En anglès. No sabran escriure, però saben parlar tres llengües! La de la seva tribu ( en el seu cas h'mong negres), el vietnamita (per parlar amb gent d'altres tribus: els Thai, Dzao) i l'anglès per l'hora de fer business. Increible no? El parla bastant millor que molts que poden (o han pogut) assistir a una escola.

En fi, parem per menjar al mitj dia i enfilem cap a cas ala Zu. Se l'han construida al costat d'un riuet... Essencial pel dia a dia. La cas aque s'estan fent tindrà dls pisos... Tot un luxe al seu poblet. A la tarda ens ve a recollir la Yen, ja que passarem la nit a sa casa (ja que la de la Zu encara està en fase beta).

La familia de la Yen molt humil, viu en una caseta més petitona amb unes vistes impressionants. Passem allà la resta de la tarda, sopem amb ells mentres parlem i es crea una atmòsfera catalo-h'mong. Tips que quedem després de menjar, el marit enceta una ampolla petita de happy water (licor d'arròs). Els 40° els passava. Després d'uns quans xupitos, toca descansar, no abans sense observar l'espai... Que després d'un matí de pluja ha quedat lliure de núvols i més pir que mai. Ha estat un dia esgotador... I demà toca fer trekking. A mumir.

El diumenge fa un dia de fàbula. El passem caminant per les montanyes, atravessant camps d'arròs, visitant poblets h'mongs, dzao... Respirant vida.

Se'ns acaba la visita, però el record del lloc ens quedarà per sempre. 

Senzillament preciós, si mai vas al Vietnam... Has de passar-t'hi.

Deixo el mòvil, toca annar a menjar i a planejar el dia de demà (volem a l'antiga capital del sur Saigon).

Saluts per tots i gràcies pel vostre feedback!

La Zu rentant el menjar utilitzant la pica de casa la Yen

 

Vistes des de casa la Yen

                 

Panoràmica des de casa la Yen

           

La caseta de la Yen i la seva família

     

Camps d'arròs

                         

Sleeping bus, ple de gom a gom

           

Poble de Sapa.

Esglèsia de Sa Pa, on la Zu va cada diumenge

                                                                                    
       

Dies de descans i de recados

Doncs be, des del dimarts que les nostres defenses han baixat una mica. El calor i la xafugor,  la falta de proteines (alimentació a base de noodles i rice) han contribuit a que ens debilitem una mica.

Aixi doncs ahir dimarts vam optar per romandre al pis i no anar a l'hospital. Ahi va ser un diumenge d'estiu. Vam passar-nos el dia al llitet amb paracetamols i tiorfans, dormint la mona i menjant el que podíem. Les ganes del dolç em van fer comprar, compulsivament, dos paquets de galetes i quatre iogurts. Els necessitava però! Ara em em prendre un paquetet i un iogurt...mmmmmmh.

En fi, ahir dia de repòs i avui en peu a quarts de nou. Pel matí hem buscat (i trobat!!) la parada de autobusos de Ha Noi... I hem comprat dos tiquets d'anada a Sapa per aquest cap de setmana. Al principi semblava una odisea fer la combinació de busos correcte per arrivar-hi... Però ens n'hem sortit amb nota (bus #4 i bus #3). Ens ha costat 300.000 VND per cap (uns 11€). Hem decidit anar a lo libre... Bus d'anada and we'll see...

Es veu que allà hi han molts locals que s'ofereixen com a guies i com hospes. Sortirem en un sleeping bus aquest divendres a les 7pm. La intenció es tornar amb un sleeping bus el diumenge per arrivar dilluns a Ha Noi. Seguidament tenim ja el vol cap a Saigon (dimarts)....

Despres de dies rumiant, la nostra ruta suposo que serà la següent:

Saigon - Dalat - Hoi An - Hue - Hanoi

De moment però toca acabar la feina a l'hospital, on dia que passa mes mini-amiguets que fem. 

mưa (pluja) és el que avui murmurajava un dels nens a l'hospital. S'ha posat a ploure en plan tropical dura t uns minutets i els nens s'han tornat bojos (en el bon sentit). Cautivats per la mare naturalesa.

Obro parèntesis. Comentar que els preus en general al Vietnam son molt més baixos que a Europa... Coses com el menjar, la vivenda, el transport públic... Les cosea més elementals. Fins i tot les motos són força barates. No obstant, quan un ja es vol donar algun luxe ho ha d epagar força car. Segons ens van comentar, un cotxe pot arrivar a ser molt car. Molt més car, fins i tot, que a Europa. Aquesta desviació ve per la forma d'estat? Per la mentalitat? Molts de clase mitja baixa i pocs de classe alta-alta-alta?

Diguem-ne que els preus dels cotxes no van a la par amb el nivell de vida del país.

Aquesta és una de les causes que fa que es vegin taantes motos i molts pocs cotxes (un 90% dels quals son taxis). Si el Vietnam tingués una marca de cotxes propia poder podria abaixar els preus, ja que d'altre banda ha d'importar marques extrangeres amb preus a nivell global (mercedes, hyundai, range rover etc.). Els hi interessa però? Ara mateix tenen com 2-4 millons de motus per les carreteres de Hanoi... Volen 2-4 millons de cotxes?

Tanco parèntesis.

Salut i fins aviat.

Un encreuament pel centre

             

          

      Motos aparcades com poden, un bon mercedes al costat i... Una cabra ammarrada a l'arbre!!!

Hospital Nacional d'acupuntura de Hanoi

Bé, com varem prometre l'entrada d'avui del bloc anirà dedicada a explicar el nostre dia a dia amb els nens de l'hospital. Doncs com ja varem comentar, des d'un bon començament estàvem destinats a l'orfenat de la ciutat, el qual es va veure obligat a tancar una setmana abans de la nostre arribada per veures relacionat amb una mafia de tràfic de persones... 

Així doncs, el nostre dia a dia el passem a l'hospital nacional d'acupuntura de Hanoi, concretament en la tercera planta d'aquest edifici. Una planta que no fa una extensió de més de 30 metres quadrats, amb uns passadissos estrets amb habitacions a banda i banda, rebossades de llits on a partir de les 9:00 del matí, els nens es submeten a massatges a càrrec dels voluntàris i alguns dels metges del mateix hospital per tal d'estimular les articulacions de les extremitats. De tant en quant, en aquesta primera hora, en algunes sales s'hi poden observar alguns menuts que són conectats a través de les agulles d'acupuntura a una màquina que despren electricitat de molt baixa intensitat per tal de que els seus cossos rebin els estímuls necessaris i així adquirir un creixement normal i sense malformacions. 

A partir de les 10:00, la nostre feina consisteix en estar a la sala d'espera de la tercera planta jugant amb els nens discapacitats. Des d'un bon començament ens varem donar compte que era impossible poder realitzar alguna activitat conjunta, en la que els nens poguessin interrelacionar-se, pel simple fet de que cada nen té el seu món i l'únic que busquen és passar uns bona estona entre sessió i sessió. El nostre rol doncs, consisteix en fer que aquesta estona sel's hi faci més amena; són nens molt receptius i alguns, fins i tot ens atreviriem a dir que són extremadament espavilats. 

Aquesta funció de l'hospital és de gran ajuda per les famílies que han tingut problemes amb els agents taronges llençats durant la guerra del Vietnam. Aquest producte fou utilitzat com a desfoliant per part de l'exèrcit dels Estats Units a la Guerra del Vietnam. Aquest però, contenia un subproducte cancerigen, que ha afectat a més d'una generació del Vietnam. Reb el pais algun tipus de subvenció per part dels EUA per fer front a les malformacions de milers de nens? No totes les families poden permetre's dur als seus fills a centres com aquest.

Amb sort, hi ha nens d'uns dotze anys que gràcies aquests tractaments, han pogut tirar endevant i no perdre la funcionalitat de les cames. Però aquí és on entra el cantó fosc de tot aquest pack: 

Des del primer dia ja ens vàrem donar compte de que l'hospital no seguia ni de bon començament, totes les condicions d'higiene que hauria de disposar un centre sanitari. Molts dels pares, mares i nens han de passar nit entre humitats, brutícia i llits no gaire comfortables. El soroll és constant i tampoc entra ni molta llum ni està massa ben ventolat. Molts dels nostres companys han caigut en infeccions d'oïda o conjuntivitis (nosaltres per això seguim resistint). En conclusió, els nens es troben en unes condicions molt precaries on s'han de moure en un espai tancat sense poder sortir a l'exterior. Un clima dur i depriment en el qual es faria gairebé impossible treballar sinó fos pel feedback d'agraïment que pots arribar a rebre de qualsevol dels nens. Sense  ser més crítics, almenys tenen un espai on poden desconectar i rebre ajuda d'un munt de gent dispodada a donar el 110% per ells.

Passant una estona amb una de les nenes

   

Ratets al balcó... Suposo que anhelant estar perduts per fora

 

Saleta d'espera

                         

Selfie amb els més juganers

             

Petit racó d'esbarjo

                        

Hạ Long Bay

Cap de setmana de desconexió de la desconexió del món. Rodejats de paissatges de fantasia i difícilment superables.

Hem passat el cap de setmana en un barco a la badia de Hạ Long. Hem pogut apreciar una de les 7 noves maravelles de la natura. El nom en vietnamita:

Long (drac)

Hạ (descendent)

Hi ha una llegenda que diu que un drac va posar les illes per protegir el Vietnam.

Vam poder fer kayak (lo millor del tour), visitar una cova...

Al barco vam compartir viarge amb altre gent. Alguns de molt molt guiris, d'altres no tant. Erem uns 12 al barco, més 4/5 de la tripulació.

"Where are you from?"

"From Barcelona, Catalonia"

Els hi deiem a tots. Hem aprofitat també per vendre el producte català.

Comparat amb el caos i el soroll de Hà Nôi , la nostra estancia a la barco ha sigut aire fresc. Hem pogut dormir en un matalass després d'una setmana dormint en una mena "d'asterilla" que no acava d'arribar a ser un matalas.

El dissabte per la nit vam poder estar una estona tranquilament pescant. Erem l'arnau, un company del barco senegalí-francès, el guia i jo mateix. El noi francès està fent un màster a la universitat de Hà Nôi francesa, on reb algunes classes en francès. 

Vam explicarli al guia que estàvem intentant aprendre una mica de la seva llengua. Al dir-li bona nit en vietnamita (Chào buoi toi) va estar una estona rient amb l'Ahmadu (l'estudiant). La nostra pronunciació no era del tot correcta. Estàvem dient algo com: "Hello my penis". Ara enteníem algunes coses...

En resum, un cap de setmana que es descriu millor en fotos.

Demà tornem a l'hospital, ja tindré temps de parlar-ne no patiu ...

Salut

Una de les illetes de la badia

           

Vista del col.lectiu de illetes               

 Selfie amb l'Ahmadu

                     

Sticky rice

Avui ens hem despertat després d'un llarg dormir de 10h aprox. Ho necessitavem. Eren quarts de 9. 

Hem arrivat a l'hospital cap a les 10:30, i hem passat tot el mati allà. Degut a la demanda popular dedicare un post parlant-ne la setmana vinent (probablement dimarts).

Al mitj dia hem anat a menjar a un lloc del barri antic amb en Nico (el noi francès) i en Maru (nickname de'n Satoshi 1, el amic japonès). Hem probat l'sticky rice, que és una mena d'arròs enganxós. L'hem pres amb ceba fregida, patata bullida i trossos de beef. Boníssim, hem acabat ben tips. Tot acompanyat d'un tè vietnamita, del qual esperàvem més. Una bona velada!

Per la tarda hem anat al museu nacional d'historia del Vietnam. Tantejant una mica el sector culte. Edifici preciós per cert.

Després hem fet un tom pel barri antic i em probat che. Es tracta d'un menjar dolç força típic d'aqui... Siguen objectius, no li arriva a la sola de les sabates d'una bona macedonia... Ens ha costat uns bot muoi mil dong (40.000 VND entre els dos).

Al vespre em menjat amb el sèquit nipó a l'apartament i després ens hem fet un tè.

Demà anem a Halong Bay, on passarem la nit a un barco. Estarem off fins diumenge nit. Excited!!

Salut!

El sèquit catalo-nipó

                     

Peça al museu nacional

                 

Menjant amb en Nico i en Maru

         

Dijous tranquil

Dia després de la sortida "nocturna" d'ahir.

Ens hem aixecat força cansats. Hem anat a l'hospital com de costum i hem dinat al centre. Avui hem probat la Bun Bo Nam Bo. Un bol de tallarins secs amb soja, brots de soja, all i mango verd. Delicious !!A 55.000 VND el plat (2€).

Per la tarda hem estat a l'apartament, descansant i parlant amb els companys. Hem descobert qui eren els que dormien a l'habitació! Dos japonesos la mar de simpàtics: En Satoshi i en Takuma.

Ja tenim el nostre sèquit temporal: els 3 japonesos (Satoshi 1, Satoshi 2 i Takuma) i els 2 catalans (nosaltres). En Satoshi 1 és amb el que dies enrera vam parlar de series anime (avui hem repetit) . Ell ve de Osaka. En Satoshi 2 i en Takuma venen de Tokyo.

En Takuma estudiava castellà! Comentava la dificultat de conjugar els verbs. Hem estat parlant una estona molt llarga... Fent us del traductor de google catala-japonès si ho requeríem. Molt bona gent!

おやすみなさい -  Oyasuminasai (bona nit)

おはよう  -  Ohayō (bon dia)

アパートの人はどこにいるの？ -  Apāto no hito wa doko ni iru no?  (On està la gent de l'apartament?)

 Al final en Satoshi 2 ens ha regalat Te verd del seu pais. Hem quedat per demà fer una "Tea hour". Més encantats que mai!

Salut per tots!

     El te verd que ens ha entregat en Satoshi

           Visitant el temple de Ngoc Son

Nit a Hà Nôi

Hora: 01:35 pm

Gastat: 10€ per cap (dia por todo lo alto)

Avui hem seguit la rutina d'ahir, apurant una mica més els temps, ja que controlem bastant més el transport (oe oe).

Ens hem llevat a les 8 i em arrivat cap a les 10:30 a l'hospital (dema intentare fer alguna foto). Despres (11:30) hem comprat matèria dolça per menjar als matins... Ho necessitàvem!! Les galetes aqui són força cares, ja que no hi ha gaire demanda. Les oreos ens han costat uns 50 cèntims. Suquets, llet... Vaja a lo guiri. Hem trobat un súper amb preus fixats... S'agraeix no tenir que regatejar de tant en tant...

Hem tornat a l'apartament, hem menjat al davant en un local per un 1€ per cap (60.000 VND en total). Hem pujat altre cop al pis per fer-nos un cafetó i tirar el menjar avall (comprat al súper).

Entre pitos i flautes hem arrivat quasi a les 16:00 a l'hospital, on hem acabat de passar la tarda jugan amb nens (i com nens).

Podem dir que som ja experts montant "máy bay" de paper (avions de paper). Demà intentaré fer alguna foto a l'hospital.

A l'acabar em agafat direcció al casc antic amb el bus #9, acompanyats per un voluntari francès (Nico) que realment ens ha cautivat. Hem estat parlant al bus de Cabrera i de la seva ciutat d'origen (al nord de França, aprop del pas a Anglaterra). Li hem vengut una mica el producte català jeje. 

Es veu que porta prop d'un any viatjant per tot el surest asiàtic (Thailand, Myanmar, Laos, Cambodja i ara al Vietnam). Té pensat venir-se a viure aquí el proper any. Esta maravellat... Segurament els tocs francesos de la ciutat l'han acavat de convèncer. Es veu que bastantes tonalitats franceses s'assemblen a les del vietnamita. Si no recordo malament, el vietnamita en té una més.

En fi, després de la xerrada al bus, ens hem dirigit al casc antic, on el mateix Nico ens ha fet un tour per els carrers que aquest (el barri) amaga.

Ens ha ensenyat els millors "tenderetes" de menjar al carrer, on sortir de copes, on menjar dolços etc. També ens ha explicat un mun de coses de la societat i cultura vietnamita... La corrupció de la policia, com el caos del trànsit funciona etc. Al final però, ens ha parlat d'un pais lliure i amb poca censura (el Vietnam). Serà veritat o és que està enamorat del pais? Jo crec que ambdues coses. També ens ha assessorat amb el viatge que farem aquest cap de setmana a Halong Bay (quines ganes).

Un cop hem acabat el tour amb ell, hem fet una volteta i ens hem sentat en un "restaurant" per menjar i pendre'ns un parell de Bia Hois. Per cert, la Bia Hoi és una mena de cervesa suau molt típica del pais. La fan al matí i la serveixen per la tarda fins que l'agoten. Normalment oscil.la entre els 3000-5000 VND (11-18 cent aprox). Al centre és més car... Així que la mitjana ens ha costat uns 5000 VND (cuidaaaaao).

Per que us feu una idea, el lloc per anar de xopes es centra en un encreuament, essent un carrer dedicat més als turistes i un altre més als locals. El lloc on hem menjat era al carrer per locals.

Per tirar el menjar hem fet un tom pel barri, per acabar finalment al carrer dels guiris (si, volíem sentir-nos guiris per una instants). Ens hem fet una Saigon Beer i una Tiger Beer i una tapeta (en aquest lloc una mica més car). Ha sigut força divertit, hem vist un karaoke, i una mica la vida "nocturna" de la ciutat (eren les 22h aprox). Un cop hem acabat, ja satisfets i feliços hem decidit fer la way back nostre hotel. No ho hem aconseguit... Ens hem trobat amb unes voluntaries (d'europa i un parell de locals) que ens han incitat al consumisme. No els hi ha costat gaire ncens... Apa una nova Bia Hoi pa'l cuerpo. Hem estat amb elles una estona explicant-nos una mica la vida fins que hem decidit marxar...

Taxi per 100.000 VND (+20.000 VND que durant al dia) i hem arrivat a l'apartament...

Sorpresa!! Dos nois dormint a la nostra habitació... Una mica surre!! Demà averiguarem qui són. Lògicament els hem despertat (si més no algu els hi ha passat als seus somnis, doncs s'han mogut una mica).

Re que no passi cada dia... Demà toca pulir la visita a Halong i visitar el museu nacional del Vietnam.

Molt contents avui i molt més immersos... Saludem i parlem amb tot cristo...

Parlant amb un nen a la parada del bus #51

Dinar aprop de l'apartament... 1€,per cap

 

 Parada del bus #4 (agafem a diari per sortir del nostre barri)

Pinzellada del centre de la ciutat

           

Tam biet!!

Carburant. Estem preparats

Gastat: 118.000 VND

Segon dia de voluntariat a Hà Nôi... Sembla que ja som una mica més vietnamites. Avui ha sigut, tècnicament, el primer dia de voluntariat a l'hospital. Un dia dur i amb forces empanades, en el que ens hem integrat una mica més però.

Ens ha llevat la calor del matí a les 7, mitja hora abans que l'alarma, que anava a sonar a les 7:30. Un cop llevats ens hem vestit i esmorzat (L'esmorzar mereix un anàlisi profund, així que li dedicaré una entrada futura al blog) per marxar ràpidament, presionats per les companyes del voluntariat que no volien fer tard el primer dia. Son dues noies; la Lana de Canadà i una noia, diria Rebeca (però no me la jugaria), de parla anglesa (no recordo si de la UK o de Austràlia).

La intenció era arrivar a les 9. Demà hem decidit aparèixer més tard, ja que de 9-10:30 els nens estan en tractament. L'Arnali i en mr. Podes en concret aniran cap a quarts d'onze (diez y media papa).

La jornada a l'hospital ha sigut força esgotadora. La calor, la fusió d'olors (pipis, caques, el mateix suor,...) i l'espai reduït formen junts una mena d'ambient dens i marejant en el qual és un xic difícil ser persona. Nosaltres estem al pis n°2, amb els nens (2-10 anys diria aprox). Al pis n° 1 ens ha semblat veure que els pacients eren ja persones grans. La higiene a l'hospital és bastant nula i, des del nostre punt de vista, els nens haurien de tindre accés a l'exterior i no estar tancats a l'interior. Unes voluntaries franceses (que ja porten una setmana a la ciutat) ens parlaven dels grans magatzems que hi ha, on si que s'inverteixen diners. Socialisme... Però quan es vol... Hanoi sembla un mini Beijing, tot i que cal dir que els habitants són molt més agradables.

En fi, la sessió de matí ha acabat a les 11:30. Moment en el qual hem agafat el bus #9 per arrivar al centre, just adalt del llac Hao Kiem (en ple centre de la ciutat). Hem tingut estona per investigar i endinsar-nos pel barri antic. On hem menjat al Bun Cha Nem Cua Be Dac Kim, un local bastant típic on serveixen bun cha (una mena de rotllets de primavera de cranc). Tenen un menú amb preu establert (90 VND), amb el qual hem quedat més que tips.

Després de passejar una mica pel barri antic he comprat unes pastes dolces que venen vietnamites ambulants... He conseguit rebaixar el preu de 50.000 VND a 20.000 VND. Olé por mi. A continuació hem tornat a l'hospital, després de perdre uns quans busos i d'aprendre equivocant-nos.

Abans d'anar a l'hospital hdm parat a un súper per comprar aigua; 8.000 VND (preu establert, que és d'agraïr de tant en quan). 

El venedor ha detectat el nostre origen... No sabem com! 

Finalment hem arrivat cap a les 15:15. Hem pogut xerrar amb una local volunteer. Segons hem pogut veure els que saben anglès són els més joves... Sembla que s'estan obrint més al món. Dona gust quan et pots entendre amb els locals... Tot i així hem aprofitat el nostre llibret de vietnamita per parlar amb els nens i els seus pares...

Tên ban là gì (Com et dius?)

Tên toi là... (Em dic...)

Con trai/gái cúa ban bao njiêu tuôi? (Cuántos años tiene su hijo/hija)

Per la tarda hem fet un segon tour pel centre. D'anada hem anat al bus #9 amb unes franceses amb les que hem estat parlant força estona. Una adolescent vietnamita, a l'escoltar-nos xerrar en anglès s'ha afegit a la conversació. Suposo que era una ocasió idílica per portar el seu anglès a la pràctica... Parlava molt bé! El revisir del bus ens ha demanat que baixéssim el volum. Després, una noia molt amable de informació turística ens ha guiat cap a la parada del bus #4 que ahir no vàrem saber trobar. De tornada cap a casa hem baixat una parada abans, fet que ha provocat un esforç físic, caminant, que hem superat després d'uns minuts fent voltes :).

Hem arfivat 20 min tard pel sopar (eren les 19:50) i ens hem trobat el pis buit... Que coi passava? Llums obertes, el pis sol... Cap resta de menjar cuinat. No enteníem re de re. Hem menjat de les sobres d'ahir com hem pogut i ens hem apalancat. Més tard hem descobert una nota que ho explicava tot. Resukta que la xef ha tingut que marxar i, que a canvi, la Mien (una responsable de la ONG) ens donaria diners per older menjar. Ho havíem descobert tard. Després ha aparegut una noia (més perduda que nosaltres) que també s'ha nutrit de les restes de la nevera.

Ara són les 22:45 i els angloparlants fan la xerrada a la sala d'estar amb bromes poc mediterrànees. Ha sigut un dia força complet i esgotador. Time for bed!

Fins demà!!

 Sala d'estar buida a l'arrivar al vespre

   

 Nota que hem vist després de menjar

   

Tipus de llits en els que dormim

         

Dia de rodatge

DIA 1
Gastat: 80.000 VND

Ens hem llevat cap a quarts de vuit, tot i que el dormir ha sigut força complicat (degut a l'alta temperatura i xafugor). Ahir per la nit vam romandre al pis i vam annar a dormir aviat. En part pel jetlag que portàvem a sobre i també per la falta de dongs (moneda vietnamita).

A l'habitació som 3: Nosaltres dos i en Simon (saimon), d'Anglaterra... . Ell ja porta uns quans dies de més a Hà Nôi, fet que li permet moures més hàbilment per la ciutat. Ahir per la nit, contràriament a nosaltres ell va optar per sortir de festa. Ho hem pogut corroborar quan avui al mati no era al llit. Més tard ha arrivat a temps força cansat.

El que primer hem fet avui ha sigut canviar calerons. He canviat 100$, que en dongs han resultat ésser uns 2.100.000. S'han quedat uns 0.35€ com a comissió... Sembla raonable.

Un cop adquirit el capital hem fet via cap al apartament per arribar a l'orientació. Ens han parlat de la ONG local (SJ Vietnam) i una mica de la ciutat. Al final ens han presentat algunes expressions bàsiques del vietnamita.

Xin chào (hola)
Tam biêt (adeu)
Cam on (gràcies)

Les hem posat en pràctica amb alguns locals (al banc, ascensor...)

A l'acabar ens han donat el tiquet del bus per un mes... A partir d'ara som l'arnali i en lucas podes (coses que passen quan un asiàtic ha de manegar noms occidentals).

Acabada la classe tocava menjar (a les 11:30 del mati). Fried noodles... El local normalet. Cal dir que el nostre apartament està en un pis d'un edidici a la periferia de la ciutat.. Un barri una mica marginal i pobre... Rodejats de true vietnamese people.

Després tocava descansar.. Hem fet gala del patrimoni de la nostra cultura deleitant als presents d'una bacaineta marca de la casa de 1h (per matar el jet lag).

A les 14:30 hem annat a visitar l'hospital on estarem els pròxims dies. Nens afectats per l'agent taronja... Molt afectuosos però :).

Deixat l'hospital hem annat a l'aventura al centre de la ciutat amb el bus #4. Sense mapa, sense guia... Hem aconseguit arrivar al llac Hoàn Kiếm (aprop del barri antic). Ens ha donat temps per veure-ho per sobre, ja que a les 19:30 havíem de ser a l'apartament per menjar. Al tornar però, no hem conseguit trobar el bus de tornada, així que hem fet la primera inversió del viatge: 80.000 VND (2.8€ aprox.).

El tràfic a la ciutat és un caos... Segons ens han dit, hi han prop de 2 milions de motos. Normalment no hi han línies pintades a l'asfalt i en cas d'haver-hi, no es regeixen per elles. Podríem dir que creuar un carrer és un art. Els passos a seguir:

1. Localitzar el lloc on creuar.
2. Començar a creuar, mantenint sempre una velocitat constant.
3. Contemplar com els motociclistes t'esquiven.
4. Arrivar a l'altre extrem del carrer.

És important mantenir una velocitat constant, ja que així dones temps als conductors a variar la seva ruta.

La velocitat mitja als carrers és força lenta, fet que ajuda als vianants. Diguem-ne que condueixen a lo loco, però pausadament. Un fet important és l'us que li donen a la botzina. Jo ho traduïria com un: "Si no t'apartes ens l'ostiem" (també es pita als vianants). Al final del dia però, no hi han accidents.

Ara ja estem a l'apartament, són les 00:00 i és hora d'anar a dormir. Fa una estona ens hem deleitat amb una conversa amb el companu japonès de l'apartament, amb el qual hem compartit les series anime que veiem de petits (que molt gentilment ens ha annat traduïnt al seu idioma).

A dormir! Demà serà un nou dia :)

Llac Hoàn Kiếm

                         

Finally arrived

Bueno, son las 17:30 hora local. Justo acabamos de llegar a nuestro "lujoso" "apartamento". El colchon es magnífico.

Calor asfixiante... Estamos a unos 35 grados.

Un único percance.. Se nos olvidó cambiar dinero en el airport. Nos han dicho ya que hasta mañana nanai.

Por el momento intentando vencer al jetlag y esperando a nuestro compañero se habotación "Simon" (llega hoy como nosotros).

Con ganas de empezar a pulular por Ha Noi :)

Hasta pronto!!

Llegando

A puntísimo de llegar. Ahora mismo en Bangkok esperando para embarcar. Hemos pasado un rato zampando comida thai cutre del aeropuerto. Very spicy!!

Aun nos quedan 3h largas de espera... Creo que tocará intentar echar una cabezadita y coger fuerzas para llegar al 100% a Hanoi.

Hasta pronto!

Doha

Primera parada. Constatem nivell de les assafates de qatar.

Prosseguim viatge.

Dia zero

Tot preparat per la llarga travessia pel pais de l'aigua. El pais del poble, un pais de barreja, un pais fotogènic.

Demà marxem al Vietnam en busca de cultura, en busca de la seva gent. En busca de nosaltres mateixos.
I no, el gat no viatjarà. De ben segur que ho agrairà...

Ens anem veient per aquest petit racó.