Neu

Us escric des de la feina, així que no disposo de gaire temps. Avanço que un dia d'aquests fare un mini reportatge del lloc on treballo/investigo.

En qualsevol cas aquest Gener les temperatures han baixat bastant. Hem arribat puntualment a -5ºC... Pel que es veu s'han batut records dels últims 50 anys.

Clar està que feia més fret a Estocolm i, de fet, agraeixo l'entrenament de l'any passat. La única diferència és que aquest cop em moc amb bici, i home... fot rasca.

Com anècdota del dia de neu diré que un taxista es va intentar donar la fuga de la policia al costat de casa. No ho vaig veure, però vaig escoltar els frenazos i els derrapes del taxi. M'ho va confirmar el Tristan, que ho va presenciar en directe quan venia a casa des de l'estació. Es veu que el taxi no duia les cadenes així que els polis van correr a perseguir-lo (si, corrents) i el taxista va intentar fugar-se, però va fracassar. Suposo que devia patir per perdre la llicència de taxista al no dur les cadenes.

Cal dir que hi ha forces policies. I clar, en aquest país no passa res. Tothom acata les normes i la feina del poli es força relaxada. Així que es dediquen, entre altres coses, a parar estrangers en bici per veure si han robat la bici. Jo crec, més aviat, que no saben que fer i intenten practicar el seu anglès, que normalment es limita a un "thank you" (senk yu) al final.

Vistes des de la finestra del meu cubícul. Cap a la dreta pujant és on el taxista va intentar escapar-se. 

Intersecció vista des de peu de carrer.

nieve...

Veïnat a les afores de Tokyo.

家 (Ie) - Llar

Després de dos mesos en una habitació d'escassos metres quadrats, un comença a trobar a faltar quelcom tan senzill com "espai". Com és estar una casa japonesa? De ben segur que començo a familiaritzar-me amb el tarannà dels japonesos en espais públics, però com són en el cercle més íntim?

En el meu activisme, he pogut conèixer a moltes persones. Entre elles hi ha una senyora, professora de francès a la universitat, establerta al Japó des de fa poc més de vint anys. Ella és casada amb un japonès i tenen dos fills: Un noi de 14 anys i una noia d'11 anys. Farà cosa de dos dies, mentre dinàvem junts en un restaurant vegan-friendly, em va convidar a venir a sopar a casa seva, amb la seva família. Sembla que per fi podria conèixer les intimitats d'una família local.

Restaurant on vam dinar. Es diu "Where is a dog" i, irònicament, està ple de fotografies i figures de gats. Així que de moment no hi ha resposta a la pregunta on està el gos, no l'he trobat pas. Ofereixen menjars vegans, vegetarians i d'altres. És un negoci familiar on el fill, d'uns 22 anys, estudia a Nova Zelanda però ara està passant una temporada a casa... Així que toca fer feina.

Així doncs, un cop va arribar el divendres, cap a les 16h vaig agafar la bici i cap a casa seva. Mala pota la meva que vaig equivocar-me en picar el timbre i vaig anar a parar a casa la seva veïna. A la veïna no li va agradar gens la meva aparició, no vaig entendre gaire bé el que em deia, però pels gestos i les maneres podria dir-se que era un "fot el camp d'aquí invasor". No parlava anglès, ni jo japonès. Jo, tot confós surto de la seva propietat, amb la bici que havia entrat. Sí, havia entrat a casa d'una boja amb la bici. A la segona la vaig encertar i vaig arribar a la casa indicada. Segons em va dir la meva amiga, Isabelle, la veïna és una boja o, com ella diu, una bruixa. En 8 anys que porten vivint allà, la veïna mai no l'ha saludat. Es veu que tot el veïnat són bona gent però jo vaig haver d'anar a parar a casa de la boja de torn.

En qualsevol cas, un cop a casa comença el meu anàlisi de les entranyes japoneses. La casa de tres pisos, amb el primer pis sent el més fred de tots (no sé que em sona això...). Funcionen amb calefactor a terra, el tenen al segon pis.

Al poc d'entrar veig que són família de llegir. El pare és editor i ella de lletres, així que no podia faltar: Estanteries plenes de llibres, en japonès, francès i anglès. Els mangues tampoc hi falten, es clar... Al fi i a la cap estem en el país del Manga. El pare sol arribar més tard. És un fet comú que en acabar la feina els treballadors van junts al que es coneix com Izakaya a menjar i beure. Aquesta és una consum molt arrelada en la societat nipona, diuen que grans decisions es donen en aquest ambient més distès. Així doncs avui no serà el dia que el coneixi, però queda pendent.

Estanteries amb llibres entre els pisos.

Per altres racons hi veig estanteries aquest cop amb CDs. Així que posem una mica de música. Una mica de Jazz. Després ella posaria una mica de Hip Hop Japonès. Més tard arribarien els seus fills i sonaria Michael Jackson o Daft Punk.

Estantaria plena de CDs.

La Isabelle m'ha preparat un llibret amb fotografies de vegetals amb els seus noms en japonès. L'hi dediquem quasi una hora, on m'explica una mica del japonès com a llengua. Es nota que és professora d'idiomes. A part d'aprendre una mica de japonès aplicat, també descobreixo alguns dels vegetals locals més interessants.

Gōbō, és una arrel (crec) d'un sabor salvatge. Del millor que he probat aquí.

Renkon, una altra arrel. La utilitzen força en sopes i caldos. En el nostre cas, la varem rallar i utilitzar com a base per fer hamburguesetes veganes.

Daikon, que en japonès vol dir "Gran arrel". És força gran, i es semblant al nap en textura i sabor. També es sol utilitzar en caldos. En el nostre cas l'hem emprat per caldo i en trocejat passat per la paella.

Preparem un miso, daikon passat per la paella, espinacs al vapor amb oli i unes mini hamburgueses amb una base de renkon i gōbō que és una delícia. Ah, i arròs, clar. I si, tenen bullidora d'arròs, como no.

Safata amb Daikon, aburāge (tofu fregit), kinoko (bolets) i Negi (com cebollino). Vam utilitzar-los per fer el miso.

Cuina a casa l'Isabelle. No tenen renta-plats, no els hi agrada i treu espai així que un trasto menys que diria qui em conec.

Estar en una casa i tornar a veure utensilis com tasses de cafè, de te, petites, grans, teteres, woks, caçoles i un ampli ventall d'utensilis que potser s'utilitzen un cop a l'any em fa recordar de Can Ribas. Per contra, al meu "pis" els utensilis estan comptants i tots s'utilitzen cada dia. L'espai vital compta així que de trastos pocs.

Més tard arriba el fill gran, alt com una torre. Juga a basquet i parla una mica anglès. Fan dels Spurs a la NBA i del PSG en futbol. Entre Barça i Madrid, es queda amb el Madrid. Catxis. És llest i aplicat a l'escola. La filla petita, que arriba una mica més tard els estudis li costen una mica més i de moment no parla gaire anglès. Tot sigui dit, té 11 anys.

Ah, per cert, entre ells parlen francès i japonès. Una mescla més que interessant.

La petita arriba tard perquè va a classes d'intensiu en acabar l'escola. S'està preparant per a un examen per entrar a la Junior High School, esdeveniment molt important aquí. L'educació no és pas broma, s'ho prenen molt en serio i hi ha molta competitivitat. La Isabelle m'explica que per entrar en escoles d'un cert nivell cal atendre aquests intensius per preparar-se. A més requereix que els pares estiguin a sobre i tinguin coneixement de la matèria. Això acaba formant una societat amb tendència elitista, em comenta, on l'educació dels fills està molt influïda per la dels seus pares. Això també succeeix a occident, però de ben cert que no en aquest grau. La Isabelle, de filosofia calmada i igualitarista no li acaba de convèncer tanta competitivitat i elitisme, però bé, aquí segueix.

A la casa hi ha una inquilina més, la Miquette, una gata d'uns 16 anys. Està una mica sorda, res d'estranyar doncs té 16 anys. Ben mansa i relaxada, caràcter condicionat pel calefactor que tenen en el sòl.

La gata de la casa, Miquette. Alguns cops, per l'elegància que a vegades desprèn, reb el sobrenom de Marie-Miquette de Koishikawa. Koshikawa és el lloc (barri) on viuen.

Durant el sopar mengem tots quatre. Parlo amb el fill gran de futbol i, el poc que sé de bàsquet. Li pregunto si sap que vol fer en un futur. Em diu que li agraden les ciències, un ampli espectre, però ara per ara encara té 14 així que té temps per concretar. Van a França de vacances de tant en tant, l'any passat van anar a Itàlia, m'expliquen, Roma. Els hi ensenyo en un mapa on està Barcelona, el fill gran ja ho sabia però. Ell em pregunta directament si dono suport a la independència de Catalunya... Caram, sí que estan a l'aguait! Un nen japonès de 14 anys, preguntant per la independència de Catalunya.

De tornada cap a casa, cistella de la bici amb el llibre dels vegetals i alguna bosseta (utilitzen moooooolt de plàstic en aquest pais)

Pip

Recordo de petit quan per quedar amb els amics ens trucàvem per telèfon. No existien els smartphones i el més semblant a les xarxes socials era el "messenger" (una plataforma semblant al que avui en dia es coneix com a Skype). De tantes trucades que fèiem ens sabíem els telèfons de memòria. Encara avui en dia em sé els telèfons de molts amics.

Segons el moment del dia en el qual sonava el telèfon a casa podíem esbrinar qui trucava o, si més no, sabíem a qui estaven trucant. Normalment les trucades solien coincidir amb els àpats, cosa que ens molestava una mica. 

Tots miràvem al que estava rebent la trucada, normalment algun dels germans o bé telefònica (per oferir alguna estafa). Es respirava la tensió. Tocava menjar i estar en família, no encantar-se amb el telèfon.

Hi solíem tenir dos telèfons a casa, un al pis de dalt, sense fils els últims anys ja, i un de més rudimentari, a la cuina. Era aquest últim el que solia ser el protagonista durant els menjars. Tenia un sonar especial. Primer feia un avís mitjançant un curt i efímer pítid; Després ja sonava com tots els telèfons: riiiiing... riiiiing... Era aquest primer pítid que ens alertava que aviat algú abandonaria la taula per atendre l'intrús telefònic.

És encara el dia d'avui que, sigui on sigui, pítids breus, d'aparells que poc tenen a veure amb l'històric telèfon de la cuina, em transporten a aquests temps. Ara, al Japó, és la bullidora d'arròs que, en alertar que l'arròs ja s'ha cuinat, pita fugaçment. I potser és per aquesta brevetat acústica o per originar-se a la cuina que, com si es tractés d'instint, desperta memòries de quan asseguts a la taula de casa menjàvem - atapeïts - germans, pares, iaia i televisor. Aquest cop, però, ningú truca.

Kagurazaka Flat 5F

Doncs aquí estem. Vaig arribar al Novembre, ja som a Desembre i tot va bé. Sembla que ja estem més en règim permanent i la rutina comença a aparèixer. Quelcom bo però tampoc massa, les sorpreses i els ensurts, de tant en tant, van bé per recordar que estem vius.

Sembla que aquest divendres farem la primera sortida amb els companys del pis. Junt amb en Taiko i en Takumi vam organitzar-ho. Anirem a un local estil "izakaya".  Aquests locals són força comuns aquí al Japó i bàsicament són llocs on la gent va a prendre cerveses, vins i sake acompanyats d'amics. També s'ofereixen alguns platets per picar, com ara Tsukemono (adobat japonès de verdures acompanyat típicament d'arròs) o edamame (beines de soja verdes bullides amb aigua i sal). Crec que serà realment divertit anar a un lloc típic d'aquí amb gent local. Tan divertit com que alguns d'anglès ben aviat poc.

Pissarreta a l'entrada on, apareixen dibuixets de tant en tant. A l'esquerra l'anunci de la "festa", finalment tots poden. Per dir que poden ho marquen amb una "O". En canvi, per dir que no hi poden anar ho marquen amb una "X". A dalt a la dreta un dibuix que vaig iniciar amb una caqueta, algú l'ha seguit. Sospito que en Tristan, que la toca dibuixant. Tot i que la vinyeta en japonès em diu que no ha sigut ell... o potser hi ha hagut un tercer autor.

A l'entrada també tenim un marc on pengen fotografies de tots els que vivim al pis. Fins fa poc jo no tenia foto, però finalment l'altre dia el responsable del pis va visitar-nos i vaig aprofitar per demanar-li. Ell mateix porta una càmera amb la qual fa aquestes fotografies. Per cert, aquest home va venir per què en Taiko l'hi havia escrit que fallava la llum de la cuina. El responsable, amb tota la bona fe va dur una de recanvi. El que ningú sabia és que la llum sí que funcionava, el que algú l'havia apagat per un altre interruptor que no era el normal, així que prement l'interruptor de sempre no s'engegava. Aquest algú havia estat jo per cert.

Fotografies dels companys de pis, la habitació 506 ara mateix és buida a l'espera d'un futur inquilí. Primera fila: Haru, Nabu, Kentaro, Lucas i Taiko. Segona fila: Leo, Tristan i Takumi

Pel que he esbrinat, en Taiko és el que porta més temps aquí, seguit de'n Takumi. És per això que els dos tenen les millors habitacions: mitj metre quadrat més que la mitja i les dues habitacions més apartades de la cuina.

Passadís al pis. La part de l'esquerra (5 portes) correspon a Haru, Nabu, Kentaro, Lucas i Taiko. La part de la dreta (4 portes) correspon a Leo, Tristan i Takumi. Laprimera habitació a la dreta ara mateix és buida. Les portes més llunyanes són les de les habitacions de'n Taiko i en Takumi. La meva és la segona a la dreta, començant pel final. Com podeu veure les portes no tenen pany. Per cert, el mirall que es veu a la dreta se'l va comprar en Taiko per practicar salsa. De tant en tant, quan passa pel davant del mirall, fa un parell de passes de salsa. O batxata. O el que sigui. Un, dos, tres...

En Taiko porta aquí 1.5 anys. Abans, em va dir, que va viure a la que ara és l'habitació de'n Tristan. Tot i que únicament va ser per dues setmanes. Us explico. Per aquell llavors, a la seva actual habitació (la 505) vivia un tal Sakuma. Un home d'avançada edat, que segons en Taiko feia feina a casa sempre i estava amb trucades constants. Es veu que d'un dia cap a l'altre va desaparèixer, deixant totes les seves pertinences a l'habitació 505. La seva família no en sabia res d'ell per aleshores. Mai més s'ha tornat a saber res d'ell, almenys per part de'n Taiko, que actualment és l'únic que ho va presenciar. Deixant el drama a banda, en Taiko va ser força espavilat i va aconseguir canviar la seva habitació per la de'n Sakuma, esgarrapant uns quants centímetres quadrats.

En un calaix es guarden fotos dels que en el seu moment van viure en aquest pis. Entre les fotografies s'hi troba en Sakuma, una llegenda viva (o no) de Kagurazaka Flat 5F.

Seguint una mica el fil del mal rollo, alguns banys públics (si, aquests tan famosos a l'aire lliure) prohibeixen l'entrada d'aquells que tinguin tatuatges. Es veu que el tatuatge s'ha relacionat en els últims anys als Yakuza, que anaven força tatuats. No obstant això, em diuen que ara amb les noves generacions està canviant. Segons en Taiko els Yakuza ara es dediquen a vendre marihuana pels carrers. Les drogues, un tema molt tabú aquí. Això si, visca l'alcohol i el sake.

Recentment va aparèixer un calendari del 2018 d'actrius japoneses. Segons he pogut escoltar, en Haru (501) és el responsable.

Calendari 2018

Fa uns dies que en Tristan (508) em va demanar el telèfon mòbil per fer unes fotos pel seu nou casset. Avui estava content, ja que ha rebut les primeres comandes (valorades en 120$). Es veu que envia a tot el món. USA, Sud-amèrica, Islàndia, etc. Aquí teniu el casset i l'estètica que ell mateix dissenya per aquests.

En fi, sembla que tenim una familieta aquí al pis. Finalment, us voldria comentar quelcom que em va sobtar una mica. Ahir dissabte vaig estar altre cop per Shibuya. Un pòster penjava al costat de la sortida del metro. Al pòster sortien bàsicament uns nois. Em va sobtar veure a moltíssimes persones, majoritàriament fèmines, que fotografiaven aquest pòster. Per un moment vaig pensar que hi havia algun codi QR o quelcom semblant que escanejaven amb el mòbil però no. Senzillament fotografiaven els nois. Feien fotos als pòsters. Ni que els nois estiguessin allà.

Acabo de preguntar pel seu nom a en Kentaro. Es diuen "Arashi" (嵐), que vol dir Tormenta en català, i son una banda de J-Pop (Japanese Pop). Per si us voleu delectar: https://www.youtube.com/watch?v=5t_U99AXpOA, la mateixa caca que a casa però en japonès em sembla.

Vegà per Tokyo

Com molts de vosaltres ja sabeu, el veganisme te un paper molt important a la meva vida. Així doncs, sempre que puc intento ser actiu a la comunitat més propera que tingui que suporti els drets animals de manera nítida. Així doncs, l'any passat vaig estar "batellant" amb els companys de Djurrättsalliansen a Estocolm. Al ser un pais europeu, no gaire diferent de casa, em va permetre una ràpida i fàcil adaptació. A més a més, tothom a l'associació parlava anglès, pel que la comunicació era força bona. Suècia, a més a més, és un país molt agradable pel vegà, ja que disposa de moltes ofertes. Pràcticament tots els locals disposen d'algun plat vegà a la seva carta.

Japó és diferent. La cultura és completament diferent, quasi tot el menjar porta peix/carn/ou o derivats i poca gent parla anglès... Per sort Tokyo és gros i hi viuen molta gent, de manera que pots trobar de tot. Així doncs, amb els 10 dies que porto a la ciutat he guanyat confiança i, el que al principi semblava fosc, resulta no ser-ho tant.
A l'hora de fer la compra, per saber si un producte és vegà miro sempre els ingredients en cerca de derivats d'animals. No obstant el japonès no s'escriu amb l'alfabet que estic acostumat, així que el que normalment és un procés estàndard s'ha convertit en un veritable desafiament. Però per sort sempre hi ha solucions:

1. Google Translate
El Google translate disposa d'una opció on fent una fotografia d'un text en un cert idioma, el pot traduir automàticament. Un luxe. L'únic problema és que necessita internet i jo no tinc internet al mòbil... únicament tinc wifi. L'unic moment on aquesta opció pren força és a les "convenience stores", les quals disposen de wifi gratuït. Pels qui no ho sapigueu, les "convenience stores" són bàsicament botigues que obren 24/7 i disposen de menjar i utensilis bàsics, tipo un hipercor. Les més famoses són el 7 Eleven, Family Mart o el Lawson... i n'hi ha un grapat, cada 100 m te'n trobes una.

2. Taiko
Una opció que ha pres molta força és fer fotos a la taula d'ingredients de varis productes al súper que sospito poden ser vegans. Després, un cop a casa, l'hi ensenyo al Taiko que em fa d'intèrpret i, entre els dos, descobrim si el producte és vegan-friendly o no.

3. Grups al Facebook
Al Facebook hi ha molts grups de vegans. Tokyo no és una excepció i n'hi ha uns quants, on la gent comenta experiències en restaurants o parla de productes a supermercats que són vegans. Gran ús de les xarxes!

4. Internet en general
Per internet hi ha varis blogs de gent que xerra sobre les seves experiències veganes per terres nipones. També al Google Maps es poden consultar ubicacions de restaurants vegans. "Happy Cow" és una plataforma força coneguda dins la comunitat que localitza restaurants o supermercats vegetarians/vegans en les proximitats.

5. Vegans locals
L'opció més fiable. Ara ja possible, donat que he fet un parell d'amistats veganes aquí!

Als supermercats els preus els posen sense taxes en gros, el total en petit. Les taxes volten el 7-10% del subtotal.

La secció dels arrossos. El paquet més petit és de 5KG i es pot enfilar, segons em va dir en Taiko, fins als 20/30 KG. Normal, en un país on amb cada àpat toca una ració d'arròs.

Activisme

Em vaig assabentar que hi havia una protesta en contra de l'ús del cuir (que per cert, és una cosa horrorosa) a Shibuya, al mateix centre de Tokyo. Abans d'explicar-vos la meva experiència, recordo la total "no-necessitat" de donar suport a empreses que promouen l'ús d'aquest "material", que no deixa de ser pell d'un ésser viu (aquí una referència amb contingut gràfic explícit: https://www.youtube.com/watch?v=wV2NPKied5s). Fet aquest pronunciament, anem al passat diumenge.

A les 16.30 hi havia una protesta convocada per un grup d'activistes que vaig trobar via Facebook. Els vaig enviar un missatge per dir que estava interessat a participar-hi. La responsable semblava ser una tal "Yuka". Crec que és el seu pseudònim, donat que en japonès "yuka" vol dir porc. En qualsevol cas, vaig parlar amb la Yuka (en anglès, parlava molt bé) via el xat per adonar-me una mica quan i a on hauria d'anar. Ella em va agregar a un xat on altres activistes discutien com trobar-se i com organitzar-se de cara a la protesta del diumenge. Sembla que seríem únicament tres: l'Akane, la Midori i jo mateix. La Yuka no podia venir. Així que la meva presència seria notòria... una tercera part de la tropa.

Cap a les 15.30 vaig sortir de casa cap al Hachiko.

Des de casa són uns 6.6 km, amb semafors, pujadetes i gent entre mitj.

A mesura que m'apropava al bullici de Shibuya anava observant grans aglomeracions de gent i policies. Em va sobtar l'alta presència de policies, donat que fins aleshores no n'havia vist pràcticament més que el que està a la caseta al costat del meu edifici. Em va estranyar. Després m'adonaria que hi havia manifestació dels Uyoku, que vindrien a ser l'extrema dreta ultranacionalista japonesa que idolatren l'emperador.

Grups de policies. N'hi havien com aquests cada 100m

En fi, tira milles que feia tard a la protesta. Així un cop vaig arribar a Shibuya tot era molt borrós. Grapats de gent que es concentraven a les voreres a l'espera del senyal verda del semàfor per travessar conjuntament un dels encreuaments més famosos del planeta davant de l'estació de metro Hachiko-Shibuya. I jo, amb bici, procurant no prendre mal.

Aglomeració de gent a Shibuya

No deixa de ser un lloc sense plaça, sense jardí... En aquesta ciutat no hi ha espais com a tals. Així que els ciutadans de Tokyo s'apropien dels carrers d'aquest cèntric lloc per uns segons quan el semàfor ho permet.

Aqui una mostra de gent creuant els múltiples encreuaments a Shibuya

Després de voltar per una estona pel centre en la recerca de les meves veggie compatriotes finalment les vaig trobar. Estaven preparant l'aparador amb cartells, una tele amb vídeos de la indústria de cuir força explícits. Vaig presentar-me, "Lucas-san", passaven uns 10 minuts des de les 16.30 així que m'estaven esperant. La Midori, d'uns 30 i pico anys no parlava anglès mentre que l'Akane, més jove, es defensava. He de dir que endevinar les edats és força atrevit, perquè realment no tinc ni idea. La formació seria la següent: El televisor ensenyant imatges amb volum, l'Akane repartint flyers informatius, la Midori amb una pancarta i jo amb l'iPad ensenyant també imatges.

Al principi però, va aparèixer la policia per advertir-nos de quelcom que encara no he esbrinat.

Midori (esquerra) i Akane (dreta) xerrant amb el policia. Jo, al darrera, sense entendre absolutament res, mirant-mo. LA conversació era distesa però.

Un altre angle, com podeu entendre jo m'anava movent. En aquest moments jo era totalment prescindible, invisible. Ni idea de japonès i amb menys d'una setmana per Tokyo, encara em queda molt per aprendre.

Un cop va marxar l'agent ens vam posar en la formació acordada. La protesta estava prevista que acabés cap a quarts de 19h.

Una de les pencartes. Com veieu, li diuen "vegani" sembla. No acabo d'entendre molt bé el final de la paraula amb els dos punts.

LA Akane repartint flyers. Si tens una causa i la vols donar a conèixer, Shibuya és sens dubte un dels millors llocs. Esta a petar de gent. 

Vista des de la part interior del xiringo. La gent que passava mirava les fotografies. Es va parar força gent, que incrèdula, es posava les mans a la boca per tapar la seva sorpresa davant el que és una de les indústries més despiadades i cruels de la Terra.

L'experiència va ser molt bona, amb feedback dels que passejaven. Vaig poder parlar amb alguns estrangers i tot! En acabar tocava desmuntar el xiringo i dur-lo al seu "magatzem", a Shibuya també. Els hi vaig dir que m'oferia a ajudar-les per portar-ho tot cap allà.

De camí cap al magatzem em deien que el magatzem era molt petit. Després de veure la meva habitació no creia que res podia ser més petit.

L'Akane portant el carretó amb posters i flyers cap al magatzem entre la multitut de gent al famós encreuament.

A l'arribar al magatzem va aparèixer una tercera persona: La Fumikou. Una senyora d'uns 40 anys súper riallera. A més a més un riure contagiós. Súper amigable i maca. Parlava una micona d'anglès. Vaig aprofitar la ben entesa per preguntar per llocs on poder anar a menjar. Em van oferir galetes, mandarines. Súper hospitalàries. De fet des que he sortit de casa no paro de trobar-me garrafes d'hospitalitat... També vaig preguntar per Kanjis que em poden resultar útils a l'hora d'analitzar els ingredients dels productes als súpers. La Fumikou em va escriure una llista molt llarga: carn, peix, ou, llet, mel, col·lagen, gelatina, marisc, gambes... Molt maca. Per cert, els Kanjis són els símbols xinesos que utilitzen aquí. Al japonès hi ha tres "alfabets": Kanji, Hiragana i Katakana... un altre dia us explico el que sé.

Al cap d'una hora la Midori marxa. Al cap d'uns minuts marxa l'Akane i amb ella jo també.

L'Akane mirant algun dels flyers de l'organització al magatzem mentres parlava amb la Fumikou.

La Fumikou ensenyantme plats vegans que puc demanar en alguns establiments. 

En sortir parlem, ella és del nord. Em sembla que a prop dels Alps japonesos. Té la família allà. Família que es veu el del veganisme amb escepticisme em va semblar entendre. Ella treballa a un hospital com a treballadora social. Ha estat per França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya... Decidim anar a menjar quelcom. Em diu que hi ha un restaurant indi a prop, així que cap allà que anem. Ens entenem, a vegades amb dificultats, però ens uneix la causa vegana i això ja és suficient per anar a sopar junts.

Llenties amb verdures i curri i un Nan vegà

El pròxim diumenge toca repetir. A Shibuya també.

Apèndix

Avui a treballar una mica i a provar un restaurant al costat de casa, "Cafe VG", on per uns 10 euros ets un reiet. Per cert, Japó un altre país on l'aigua als restaurants és gratuïta. El que tenim a Catalunya és impresentable. Aquí a més a més te la serveixen sense que ho demanis i si te l'acabes, més que te'n serveixen.

Soja emulant carn de pollastre. Si algú mereix el títol de mestre-manipulador-de-la-soja-per-aconseguir-el-que-sigui aquest algú ha de ser del Japó. El "pollastre" estava molt bo. Amb arròs integral, vegetals, chili. Nyam!

Pastisset de poma. Avui tocava capritx dolç!

Ara m'ha entrat ganona. Torno a la cuina, que tinc noodles instantanis. Són les 00:47.