Pip

Recordo de petit quan per quedar amb els amics ens trucàvem per telèfon. No existien els smartphones i el més semblant a les xarxes socials era el "messenger" (una plataforma semblant al que avui en dia es coneix com a Skype). De tantes trucades que fèiem ens sabíem els telèfons de memòria. Encara avui en dia em sé els telèfons de molts amics.

Segons el moment del dia en el qual sonava el telèfon a casa podíem esbrinar qui trucava o, si més no, sabíem a qui estaven trucant. Normalment les trucades solien coincidir amb els àpats, cosa que ens molestava una mica. 

Tots miràvem al que estava rebent la trucada, normalment algun dels germans o bé telefònica (per oferir alguna estafa). Es respirava la tensió. Tocava menjar i estar en família, no encantar-se amb el telèfon.

Hi solíem tenir dos telèfons a casa, un al pis de dalt, sense fils els últims anys ja, i un de més rudimentari, a la cuina. Era aquest últim el que solia ser el protagonista durant els menjars. Tenia un sonar especial. Primer feia un avís mitjançant un curt i efímer pítid; Després ja sonava com tots els telèfons: riiiiing... riiiiing... Era aquest primer pítid que ens alertava que aviat algú abandonaria la taula per atendre l'intrús telefònic.

És encara el dia d'avui que, sigui on sigui, pítids breus, d'aparells que poc tenen a veure amb l'històric telèfon de la cuina, em transporten a aquests temps. Ara, al Japó, és la bullidora d'arròs que, en alertar que l'arròs ja s'ha cuinat, pita fugaçment. I potser és per aquesta brevetat acústica o per originar-se a la cuina que, com si es tractés d'instint, desperta memòries de quan asseguts a la taula de casa menjàvem - atapeïts - germans, pares, iaia i televisor. Aquest cop, però, ningú truca.

Kagurazaka Flat 5F

Doncs aquí estem. Vaig arribar al Novembre, ja som a Desembre i tot va bé. Sembla que ja estem més en règim permanent i la rutina comença a aparèixer. Quelcom bo però tampoc massa, les sorpreses i els ensurts, de tant en tant, van bé per recordar que estem vius.

Sembla que aquest divendres farem la primera sortida amb els companys del pis. Junt amb en Taiko i en Takumi vam organitzar-ho. Anirem a un local estil "izakaya".  Aquests locals són força comuns aquí al Japó i bàsicament són llocs on la gent va a prendre cerveses, vins i sake acompanyats d'amics. També s'ofereixen alguns platets per picar, com ara Tsukemono (adobat japonès de verdures acompanyat típicament d'arròs) o edamame (beines de soja verdes bullides amb aigua i sal). Crec que serà realment divertit anar a un lloc típic d'aquí amb gent local. Tan divertit com que alguns d'anglès ben aviat poc.

Pissarreta a l'entrada on, apareixen dibuixets de tant en tant. A l'esquerra l'anunci de la "festa", finalment tots poden. Per dir que poden ho marquen amb una "O". En canvi, per dir que no hi poden anar ho marquen amb una "X". A dalt a la dreta un dibuix que vaig iniciar amb una caqueta, algú l'ha seguit. Sospito que en Tristan, que la toca dibuixant. Tot i que la vinyeta en japonès em diu que no ha sigut ell... o potser hi ha hagut un tercer autor.

A l'entrada també tenim un marc on pengen fotografies de tots els que vivim al pis. Fins fa poc jo no tenia foto, però finalment l'altre dia el responsable del pis va visitar-nos i vaig aprofitar per demanar-li. Ell mateix porta una càmera amb la qual fa aquestes fotografies. Per cert, aquest home va venir per què en Taiko l'hi havia escrit que fallava la llum de la cuina. El responsable, amb tota la bona fe va dur una de recanvi. El que ningú sabia és que la llum sí que funcionava, el que algú l'havia apagat per un altre interruptor que no era el normal, així que prement l'interruptor de sempre no s'engegava. Aquest algú havia estat jo per cert.

Fotografies dels companys de pis, la habitació 506 ara mateix és buida a l'espera d'un futur inquilí. Primera fila: Haru, Nabu, Kentaro, Lucas i Taiko. Segona fila: Leo, Tristan i Takumi

Pel que he esbrinat, en Taiko és el que porta més temps aquí, seguit de'n Takumi. És per això que els dos tenen les millors habitacions: mitj metre quadrat més que la mitja i les dues habitacions més apartades de la cuina.

Passadís al pis. La part de l'esquerra (5 portes) correspon a Haru, Nabu, Kentaro, Lucas i Taiko. La part de la dreta (4 portes) correspon a Leo, Tristan i Takumi. Laprimera habitació a la dreta ara mateix és buida. Les portes més llunyanes són les de les habitacions de'n Taiko i en Takumi. La meva és la segona a la dreta, començant pel final. Com podeu veure les portes no tenen pany. Per cert, el mirall que es veu a la dreta se'l va comprar en Taiko per practicar salsa. De tant en tant, quan passa pel davant del mirall, fa un parell de passes de salsa. O batxata. O el que sigui. Un, dos, tres...

En Taiko porta aquí 1.5 anys. Abans, em va dir, que va viure a la que ara és l'habitació de'n Tristan. Tot i que únicament va ser per dues setmanes. Us explico. Per aquell llavors, a la seva actual habitació (la 505) vivia un tal Sakuma. Un home d'avançada edat, que segons en Taiko feia feina a casa sempre i estava amb trucades constants. Es veu que d'un dia cap a l'altre va desaparèixer, deixant totes les seves pertinences a l'habitació 505. La seva família no en sabia res d'ell per aleshores. Mai més s'ha tornat a saber res d'ell, almenys per part de'n Taiko, que actualment és l'únic que ho va presenciar. Deixant el drama a banda, en Taiko va ser força espavilat i va aconseguir canviar la seva habitació per la de'n Sakuma, esgarrapant uns quants centímetres quadrats.

En un calaix es guarden fotos dels que en el seu moment van viure en aquest pis. Entre les fotografies s'hi troba en Sakuma, una llegenda viva (o no) de Kagurazaka Flat 5F.

Seguint una mica el fil del mal rollo, alguns banys públics (si, aquests tan famosos a l'aire lliure) prohibeixen l'entrada d'aquells que tinguin tatuatges. Es veu que el tatuatge s'ha relacionat en els últims anys als Yakuza, que anaven força tatuats. No obstant això, em diuen que ara amb les noves generacions està canviant. Segons en Taiko els Yakuza ara es dediquen a vendre marihuana pels carrers. Les drogues, un tema molt tabú aquí. Això si, visca l'alcohol i el sake.

Recentment va aparèixer un calendari del 2018 d'actrius japoneses. Segons he pogut escoltar, en Haru (501) és el responsable.

Calendari 2018

Fa uns dies que en Tristan (508) em va demanar el telèfon mòbil per fer unes fotos pel seu nou casset. Avui estava content, ja que ha rebut les primeres comandes (valorades en 120$). Es veu que envia a tot el món. USA, Sud-amèrica, Islàndia, etc. Aquí teniu el casset i l'estètica que ell mateix dissenya per aquests.

En fi, sembla que tenim una familieta aquí al pis. Finalment, us voldria comentar quelcom que em va sobtar una mica. Ahir dissabte vaig estar altre cop per Shibuya. Un pòster penjava al costat de la sortida del metro. Al pòster sortien bàsicament uns nois. Em va sobtar veure a moltíssimes persones, majoritàriament fèmines, que fotografiaven aquest pòster. Per un moment vaig pensar que hi havia algun codi QR o quelcom semblant que escanejaven amb el mòbil però no. Senzillament fotografiaven els nois. Feien fotos als pòsters. Ni que els nois estiguessin allà.

Acabo de preguntar pel seu nom a en Kentaro. Es diuen "Arashi" (嵐), que vol dir Tormenta en català, i son una banda de J-Pop (Japanese Pop). Per si us voleu delectar: https://www.youtube.com/watch?v=5t_U99AXpOA, la mateixa caca que a casa però en japonès em sembla.

Vegà per Tokyo

Com molts de vosaltres ja sabeu, el veganisme te un paper molt important a la meva vida. Així doncs, sempre que puc intento ser actiu a la comunitat més propera que tingui que suporti els drets animals de manera nítida. Així doncs, l'any passat vaig estar "batellant" amb els companys de Djurrättsalliansen a Estocolm. Al ser un pais europeu, no gaire diferent de casa, em va permetre una ràpida i fàcil adaptació. A més a més, tothom a l'associació parlava anglès, pel que la comunicació era força bona. Suècia, a més a més, és un país molt agradable pel vegà, ja que disposa de moltes ofertes. Pràcticament tots els locals disposen d'algun plat vegà a la seva carta.

Japó és diferent. La cultura és completament diferent, quasi tot el menjar porta peix/carn/ou o derivats i poca gent parla anglès... Per sort Tokyo és gros i hi viuen molta gent, de manera que pots trobar de tot. Així doncs, amb els 10 dies que porto a la ciutat he guanyat confiança i, el que al principi semblava fosc, resulta no ser-ho tant.
A l'hora de fer la compra, per saber si un producte és vegà miro sempre els ingredients en cerca de derivats d'animals. No obstant el japonès no s'escriu amb l'alfabet que estic acostumat, així que el que normalment és un procés estàndard s'ha convertit en un veritable desafiament. Però per sort sempre hi ha solucions:

1. Google Translate
El Google translate disposa d'una opció on fent una fotografia d'un text en un cert idioma, el pot traduir automàticament. Un luxe. L'únic problema és que necessita internet i jo no tinc internet al mòbil... únicament tinc wifi. L'unic moment on aquesta opció pren força és a les "convenience stores", les quals disposen de wifi gratuït. Pels qui no ho sapigueu, les "convenience stores" són bàsicament botigues que obren 24/7 i disposen de menjar i utensilis bàsics, tipo un hipercor. Les més famoses són el 7 Eleven, Family Mart o el Lawson... i n'hi ha un grapat, cada 100 m te'n trobes una.

2. Taiko
Una opció que ha pres molta força és fer fotos a la taula d'ingredients de varis productes al súper que sospito poden ser vegans. Després, un cop a casa, l'hi ensenyo al Taiko que em fa d'intèrpret i, entre els dos, descobrim si el producte és vegan-friendly o no.

3. Grups al Facebook
Al Facebook hi ha molts grups de vegans. Tokyo no és una excepció i n'hi ha uns quants, on la gent comenta experiències en restaurants o parla de productes a supermercats que són vegans. Gran ús de les xarxes!

4. Internet en general
Per internet hi ha varis blogs de gent que xerra sobre les seves experiències veganes per terres nipones. També al Google Maps es poden consultar ubicacions de restaurants vegans. "Happy Cow" és una plataforma força coneguda dins la comunitat que localitza restaurants o supermercats vegetarians/vegans en les proximitats.

5. Vegans locals
L'opció més fiable. Ara ja possible, donat que he fet un parell d'amistats veganes aquí!

Als supermercats els preus els posen sense taxes en gros, el total en petit. Les taxes volten el 7-10% del subtotal.

La secció dels arrossos. El paquet més petit és de 5KG i es pot enfilar, segons em va dir en Taiko, fins als 20/30 KG. Normal, en un país on amb cada àpat toca una ració d'arròs.

Activisme

Em vaig assabentar que hi havia una protesta en contra de l'ús del cuir (que per cert, és una cosa horrorosa) a Shibuya, al mateix centre de Tokyo. Abans d'explicar-vos la meva experiència, recordo la total "no-necessitat" de donar suport a empreses que promouen l'ús d'aquest "material", que no deixa de ser pell d'un ésser viu (aquí una referència amb contingut gràfic explícit: https://www.youtube.com/watch?v=wV2NPKied5s). Fet aquest pronunciament, anem al passat diumenge.

A les 16.30 hi havia una protesta convocada per un grup d'activistes que vaig trobar via Facebook. Els vaig enviar un missatge per dir que estava interessat a participar-hi. La responsable semblava ser una tal "Yuka". Crec que és el seu pseudònim, donat que en japonès "yuka" vol dir porc. En qualsevol cas, vaig parlar amb la Yuka (en anglès, parlava molt bé) via el xat per adonar-me una mica quan i a on hauria d'anar. Ella em va agregar a un xat on altres activistes discutien com trobar-se i com organitzar-se de cara a la protesta del diumenge. Sembla que seríem únicament tres: l'Akane, la Midori i jo mateix. La Yuka no podia venir. Així que la meva presència seria notòria... una tercera part de la tropa.

Cap a les 15.30 vaig sortir de casa cap al Hachiko.

Des de casa són uns 6.6 km, amb semafors, pujadetes i gent entre mitj.

A mesura que m'apropava al bullici de Shibuya anava observant grans aglomeracions de gent i policies. Em va sobtar l'alta presència de policies, donat que fins aleshores no n'havia vist pràcticament més que el que està a la caseta al costat del meu edifici. Em va estranyar. Després m'adonaria que hi havia manifestació dels Uyoku, que vindrien a ser l'extrema dreta ultranacionalista japonesa que idolatren l'emperador.

Grups de policies. N'hi havien com aquests cada 100m

En fi, tira milles que feia tard a la protesta. Així un cop vaig arribar a Shibuya tot era molt borrós. Grapats de gent que es concentraven a les voreres a l'espera del senyal verda del semàfor per travessar conjuntament un dels encreuaments més famosos del planeta davant de l'estació de metro Hachiko-Shibuya. I jo, amb bici, procurant no prendre mal.

Aglomeració de gent a Shibuya

No deixa de ser un lloc sense plaça, sense jardí... En aquesta ciutat no hi ha espais com a tals. Així que els ciutadans de Tokyo s'apropien dels carrers d'aquest cèntric lloc per uns segons quan el semàfor ho permet.

Aqui una mostra de gent creuant els múltiples encreuaments a Shibuya

Després de voltar per una estona pel centre en la recerca de les meves veggie compatriotes finalment les vaig trobar. Estaven preparant l'aparador amb cartells, una tele amb vídeos de la indústria de cuir força explícits. Vaig presentar-me, "Lucas-san", passaven uns 10 minuts des de les 16.30 així que m'estaven esperant. La Midori, d'uns 30 i pico anys no parlava anglès mentre que l'Akane, més jove, es defensava. He de dir que endevinar les edats és força atrevit, perquè realment no tinc ni idea. La formació seria la següent: El televisor ensenyant imatges amb volum, l'Akane repartint flyers informatius, la Midori amb una pancarta i jo amb l'iPad ensenyant també imatges.

Al principi però, va aparèixer la policia per advertir-nos de quelcom que encara no he esbrinat.

Midori (esquerra) i Akane (dreta) xerrant amb el policia. Jo, al darrera, sense entendre absolutament res, mirant-mo. LA conversació era distesa però.

Un altre angle, com podeu entendre jo m'anava movent. En aquest moments jo era totalment prescindible, invisible. Ni idea de japonès i amb menys d'una setmana per Tokyo, encara em queda molt per aprendre.

Un cop va marxar l'agent ens vam posar en la formació acordada. La protesta estava prevista que acabés cap a quarts de 19h.

Una de les pencartes. Com veieu, li diuen "vegani" sembla. No acabo d'entendre molt bé el final de la paraula amb els dos punts.

LA Akane repartint flyers. Si tens una causa i la vols donar a conèixer, Shibuya és sens dubte un dels millors llocs. Esta a petar de gent. 

Vista des de la part interior del xiringo. La gent que passava mirava les fotografies. Es va parar força gent, que incrèdula, es posava les mans a la boca per tapar la seva sorpresa davant el que és una de les indústries més despiadades i cruels de la Terra.

L'experiència va ser molt bona, amb feedback dels que passejaven. Vaig poder parlar amb alguns estrangers i tot! En acabar tocava desmuntar el xiringo i dur-lo al seu "magatzem", a Shibuya també. Els hi vaig dir que m'oferia a ajudar-les per portar-ho tot cap allà.

De camí cap al magatzem em deien que el magatzem era molt petit. Després de veure la meva habitació no creia que res podia ser més petit.

L'Akane portant el carretó amb posters i flyers cap al magatzem entre la multitut de gent al famós encreuament.

A l'arribar al magatzem va aparèixer una tercera persona: La Fumikou. Una senyora d'uns 40 anys súper riallera. A més a més un riure contagiós. Súper amigable i maca. Parlava una micona d'anglès. Vaig aprofitar la ben entesa per preguntar per llocs on poder anar a menjar. Em van oferir galetes, mandarines. Súper hospitalàries. De fet des que he sortit de casa no paro de trobar-me garrafes d'hospitalitat... També vaig preguntar per Kanjis que em poden resultar útils a l'hora d'analitzar els ingredients dels productes als súpers. La Fumikou em va escriure una llista molt llarga: carn, peix, ou, llet, mel, col·lagen, gelatina, marisc, gambes... Molt maca. Per cert, els Kanjis són els símbols xinesos que utilitzen aquí. Al japonès hi ha tres "alfabets": Kanji, Hiragana i Katakana... un altre dia us explico el que sé.

Al cap d'una hora la Midori marxa. Al cap d'uns minuts marxa l'Akane i amb ella jo també.

L'Akane mirant algun dels flyers de l'organització al magatzem mentres parlava amb la Fumikou.

La Fumikou ensenyantme plats vegans que puc demanar en alguns establiments. 

En sortir parlem, ella és del nord. Em sembla que a prop dels Alps japonesos. Té la família allà. Família que es veu el del veganisme amb escepticisme em va semblar entendre. Ella treballa a un hospital com a treballadora social. Ha estat per França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya... Decidim anar a menjar quelcom. Em diu que hi ha un restaurant indi a prop, així que cap allà que anem. Ens entenem, a vegades amb dificultats, però ens uneix la causa vegana i això ja és suficient per anar a sopar junts.

Llenties amb verdures i curri i un Nan vegà

El pròxim diumenge toca repetir. A Shibuya també.

Apèndix

Avui a treballar una mica i a provar un restaurant al costat de casa, "Cafe VG", on per uns 10 euros ets un reiet. Per cert, Japó un altre país on l'aigua als restaurants és gratuïta. El que tenim a Catalunya és impresentable. Aquí a més a més te la serveixen sense que ho demanis i si te l'acabes, més que te'n serveixen.

Soja emulant carn de pollastre. Si algú mereix el títol de mestre-manipulador-de-la-soja-per-aconseguir-el-que-sigui aquest algú ha de ser del Japó. El "pollastre" estava molt bo. Amb arròs integral, vegetals, chili. Nyam!

Pastisset de poma. Avui tocava capritx dolç!

Ara m'ha entrat ganona. Torno a la cuina, que tinc noodles instantanis. Són les 00:47.

こんにちは 東京 (Hola Tokyo)

Arrivada

Era dijous 16 de Novembre cap a les 20h quan finalment aterrava a Narita, un dels aeroports de Tokyo després de 12 hores de vol. Poques turbolències, amb menjar vegà cortesia by Turkish Arlines. Tot bé. Un cop passat els controls reglamentaris, tocava fer via cap a la ciutat amb el metro. No vaig tardar gaire en assebentar-me del canvi de xip: Aquí s'avança per la dreta! He de dir, que igual que a casa tenim els "listos" que van al contrari, aquí també n'hi ha algun que d'altre. Listos per l'esquerra en aquest cas.

En qualsevol cas, despres de pagar els 1500 Yens reglamentaris (uns 11€), vaig conseguir plantar-me a Monzen-Nakacho, on m'esperava l'únic enllaç que ara per ara tenia amb Europa: En Rocco, un italià de Nàpols que també esta sota el mateix programa que jo. Seria on pasaria la primera nit, a casa seva, a l'espera de poder fer la mudança al dia següent. Aquella nit vaig dormir més aviat poc. Els efectes jetlag ja s'ensumava.

El dia següent prometia: Mudança, trobada amb el meu supervisor al NII (l'institut on estic pencant), firma de contracte del "pis" (quarto més aviat). Tot va anar bé, tret de les hores de son, que no les duia gaire bé tot sigui dit!

Edifici del NII (on treballaré),  a la regió de Chiyoda-ku, just davant del palau imperial

Patia força pel menjar. Ja portava el panorama estudiat una mica de casa i Japó no semblava gaire vegan-friendly. Així que per la tarda vaig localitzar un restaurant prop de casa i alla que vaig anar. No va defraudar en absolut. El que ho porta, un japonès d'uns 50 anys, és un fan incondicional del esperanto i la seva filosofia (a part de ser vegà, es clar). Tenia una estanteria amb llibres per aprendre esperanto... alguns fins i tot per a castellano-parlants! Ell en xapurrejava una mica de castellà. Tornaré, això si, amb algunes frases en esperanto apreses de casa.

Marcs i propaganda pro-Esperanto a les parets del restaurant

Tot en Japonès, anglès i ... Esperanto!

Aquest mateix divendres, després d'un dia eficient però esgotador vaig anar al llit cap a les 9PM, per llevar-me ca pa les 3 AM degut al maravellós jetlag. Vaig conseguir adormir-me, altre cop, cap a les 6:30 AM. Per sorpresa, no em vaig llevar fins les 19:30h del dissabte. Això em va trastocar tot una mica. Vaig sortir a buscar un lloc per sopar, totes les opcions que tenia (entre elles el restaurant esperanto) tancades! En fi, dia per tornar cap a casa i preparar algo de menjar. Els companys de pis van alucinar del que havia dormit. Ah! Per cert, no he parlat de la gent amb la que convisc. Perque més que conviure co-vivim, això és molt petit i les parets son de paper!

Companys

Visc en un quartet en un pis que comparteixo amb 10 altres joves. Hi han més pisos, també compartits a l'edifici, però desconec els que hi habiten

Taiko

Japonès, d'uns 28 anys.

És el que la toca més amb l'anglès. Ha estudiat economia, ara es prepara per fer uns examens per entrar a estudiar medicina. Entre les opcions hi ha quedar-se aqui a Tokyo o marxar a Europa. La República Xeca, Bulgaria o Eslovàquia són algunes de les opcions que contempla. Es veu que algunes universitats tenen com una mena d'oficines aquí a Tokyo per atraure estudiants japonesos. I també recaptar calerons, que dels 10.000 $/any no baixen els costos universitaris en aquestes unis (sense comptar el cost de vivenda, menjar...). 

Tristane

Francès, d'uns 27 anys.

Productor de música lofi amb cassets (aqui exemple) i dibuixant de còmics. Molt simpàtic i agradable. Ja hem tingut els nostres debats del món actual i futur. Porta dues setmanes més que jo aquí, i estarà per uns 10 mesos, al menys. He d'esbrinar quin visat ha obtingut. Perque no té cap feina i em va sorprendre. Habia estat al Japó 10 anys enrera.

Leo

Australià, li poso 22 anys.
Estudiant de "Arts i Ciències" de grau. Aquí disfrutant del pais, del que es confessa amant. Va venir fa uns anys. És el que surt més de festa de tots, molt bon tio. Amb ell practico l'accent aussie.

Takumi
Japonès, d'uns 24/25 anys

Enginyer de semiconductors, treballa per una empresa ara per ara. Els seus estudis i els meus s'assemblen pel que ja hem pogut tenir algunes mini converses de coses frikis.

Primers dies

Els primers dies han sigut durillos. Bàsicament pel jetlag. També per que les coses aqui funcionen força diferent. El fet que el trànsit (vehicles i persones) va per l'esquerra encara em costa d'assimilar. Per cert. m'he comprat una bici. El model més barato, 11.000 Yens. Tot i que amb taxes i el registre de la bici va pujar 2.000 yens més. Efectivament, les bicis a Tokyo s'han de registrar. Bàsicament t'enganxen una pegatina amb un número a la bici (seria la matricula) i associen el teu nom i adreça al número. Al Tristane ja l'han parat un parell de cops amb bici i verificat que era seva la bici. Curiosament, ell va comprar la bici de segona mà, així que ha de fer una transferència de registre... Cosa que encara no ha fet, pel que la bici segueix al nom de l'anterior amo. No sé molt bé com se'n va sortir, pero se n'ha sortit. El tema de la bici a Tokyo mereix una entrada per si sola. De moment puc dir que estic molt content de la meva bici. 

Ciclistes (amateurs segons edu junior possiblement) fent el cafè a les afores d'un restaurant de falafel a uns 15 minuts de casa en bici.

Ramen i uns dumpkins al T's Tan Tan, un bar vega 100% a l'estació de Tokyo. Tot per uns 1050 Yens (prop de 7.5€)

Foto a Akihabara, el barri per excelència de l'electrònica i gadgets diversos. Vaig anar-hi per veure si trobava un adaptador europeu-japonès. En tenien de tots colors. Vaig aprofitar per indagar altes botigues. "Big Camera" és com un lloc aixi famós. Un edifici on cada pis esta farcit d'aparatos. Thi pots passar dies fins no t'acabes el barri.

He conseguit registrar-me a l'embaixada espanyola. En principi els primers passos per poder votar el dia 21D estan fets. A l'embaixada tot super correcte. En principi tots els tràmits per ara fets, ara queda que el sobre amb les instruccions per votar arribi correctament a la meva direcció. A l'embaixada ja no he d'anar-hi més, sinó que votaré enviant el meu vot per correu certificat. Els residents permanents si que van a l'embaixada i fan alla tot el ritual, però jo al ser resident temporal no entro en aquest pack. Els treballadors de l'embaixada molt monos, japos que xapurrejaven una mica d'espanish: "Hasta luego", "Buenos días"... Mis diez! El que em va atendre un senyor molt majo, de faccions japoneses amb un castella perfecte. La meva intuició és que deuria tenir parentesc, si no nacionalitat, d'algun país suramericà. En el passat va haver-hi força immigració japonesa cap a països com el Perú per feina. El mateix Taiko, un dels meus veïns (el que vol estudiar medicina), la seva avia, ara al Japó, és nascuda al Perú mateix. 

Ara que parlo de'n Taiko, permeteu-me que us faci cinc cèntims. La seva família és de Fukushima, al nord de Tokyo. És un noi super majo, molt somrient. M'ha acompanyat al super per ajudar-me a comprar menjar vegà, donat que els incredients als productes encara em costen una mica. Li estic fent un curset intensiu del veganisme. 

Exemple de l'etiquetatge als productes. Facil no?

Taiko-san, també m'ha ensenyat un temple aquí al costat de casa. Un temple shintuista! Molt maco. Qui es el deu del shintuista li preguntava. La naturalesa. En pròxims posts desenvoluparé una mica la seva persona, que és de lo més interessant. Un avens: balla salsa.

Nevera amb fruita, veggies, bolets, tofu, tuppers, bentos vegans (sushi, inari)

La continuació: mermelada, llet coco/soja, avocado...

Aquí els udon que m'he preparat avui:

La cuineta. És força petita pels que som, per de moment tiro. Els veggies cuinant-se a la paella, la salsa teriyaki al bol reposant i els noodles udon colats pel filtre.

Plat final. Dosi considerable. Acompanyat de sushi de "kanpyo maki" (aquí explicació: link wikipedia)

Ingredients:

- Noodles udon

- Grapat d'edamame

- 2 pastanagues

- 1 ceba

- boletets

- 1/4 brocoli

- 200g tofu (el deshidrato primer, després el desfaig amb les mans en petits trossets)

- 20g sesam

- 20g alga nori

- salsa teriyaki (casolana, a base de: salsa de soja, mirin, sucre i sake)

Instruccions:

Afegir mini raig d'oli vegetal (oliva o sèsam). Fregir ceba i deixar q es dori un xic (10 min). Afegir, pastanaga, brocoli, bolets i tofu. Remanar de tant en tant per evitar que es cremi. Si es crema, afegir una mica d'aigua. Afegir edamames al cap de 10 min. Finalment, quan tot esta cuit, afegir els udon (previament bullits durant uns 4 minuts). Remanar, mesclar bé i deixar a paella durant uns 5/10 minuts (una mica al gust). Finalment servir i acompanyar amb una mica de semilles de sèsam i alga nori. I com diria algú qui jo sé... "Y to pa dentro"

Ara ja és tard, així que tanco aixo. Pròximes entrades intentaré parlar de coses en concret que em cridin l'atenció i no tant per rutina o diari de cada dia. Queda pendent parlar del lloc on treballo. En fi, passiu bé.