Recordo de petit quan per quedar amb els amics ens trucàvem per telèfon. No existien els smartphones i el més semblant a les xarxes socials era el "messenger" (una plataforma semblant al que avui en dia es coneix com a Skype). De tantes trucades que fèiem ens sabíem els telèfons de memòria. Encara avui en dia em sé els telèfons de molts amics.
Segons el moment del dia en el qual sonava el telèfon a casa podíem esbrinar qui trucava o, si més no, sabíem a qui estaven trucant. Normalment les trucades solien coincidir amb els àpats, cosa que ens molestava una mica.
Tots miràvem al que estava rebent la trucada, normalment algun dels germans o bé telefònica (per oferir alguna estafa). Es respirava la tensió. Tocava menjar i estar en família, no encantar-se amb el telèfon.
Hi solíem tenir dos telèfons a casa, un al pis de dalt, sense fils els últims anys ja, i un de més rudimentari, a la cuina. Era aquest últim el que solia ser el protagonista durant els menjars. Tenia un sonar especial. Primer feia un avís mitjançant un curt i efímer pítid; Després ja sonava com tots els telèfons: riiiiing... riiiiing... Era aquest primer pítid que ens alertava que aviat algú abandonaria la taula per atendre l'intrús telefònic.
És encara el dia d'avui que, sigui on sigui, pítids breus, d'aparells que poc tenen a veure amb l'històric telèfon de la cuina, em transporten a aquests temps. Ara, al Japó, és la bullidora d'arròs que, en alertar que l'arròs ja s'ha cuinat, pita fugaçment. I potser és per aquesta brevetat acústica o per originar-se a la cuina que, com si es tractés d'instint, desperta memòries de quan asseguts a la taula de casa menjàvem - atapeïts - germans, pares, iaia i televisor. Aquest cop, però, ningú truca.
